Literatura en temps de 'pesta'

Va escriure ‘Crònica desordenada de Ciutat Antiga’ (Pagès Editors) molt abans que aparegués el primer cas de coronavirus. L’han sorprès els paral·lelismes?

La novel·la la vam presentar a Palma el passat 13 de novembre. És a dir, quatre dies abans del cas zero a la Xina. Els paral·lelismes, moltíssims: la pandèmia, el pànic, els aeroports buits, les mitges veritats... Els cercadors de noms treballen durament per dir una cosa i la contrària, que ens quedem a casa però anem a treballar. Paral·lelismes també a l’evidenciar la malaptesa del poder. No només a Espanya, que ha comprat tests defectuosos. També ho hem vist en Trump, Boris Johnson o Bolsonaro. Veig paral·lelismes també en la crueltat de la malaltia, fins i tot en el quadre clínic.

Des de l’Antic Testament les plagues simbolitzen la por de la humanitat a desaparèixer

També en aquests protocols semisecrets que diuen a partir de quina edat ja no et toca respiratori i en aspectes bonics, com que la gent ha ocupat els terrats per córrer, com els gats nens de llibre. Per no parlar de les imatges d’una Palma sense turistes o una Roma deserta que dibuixo a la novel·la. Els lectors m’assenyalen contínuament similituds i em pregunten (és bo no perdre l’humor) si no m’he passat amb la promoció del llibre.

El confinament de la novel·la porta al totalitarisme... Perdrem drets amb aquesta crisi?

Aquest és el gran perill. I podem veure senyals per tot arreu. Jo els veig en aquests generals que, de sobte, s’han convertit en portaveus. No puc evitar, i m’agradaria molt equivocar-me, veure que els ulls els brillen amb una espurna d’eufòria, com si a la fi tinguessin la guerra que han estat esperant tota la vida. M’agradaria que fos una percepció equivocada, però no puc evitar tenir-la.

La lluita serà, quan tot això passi, recuperar els drets que perdrem. La por és la cadena de transmissió perfecta per perdre’ls.

Durant la crisi econòmica, vam transigir a perdre salari, drets com la negociació col·lectiva i un llarg etcètera per no perdre la feina. A què no estarem disposats a renunciar per tenir salut, per poder respirar? L’antídot, crec, és cultura i periodisme.

Com a periodista, com és la sensació d’explicar la història en directe?

Aquesta serà la gran notícia de la nostra generació. I, en certa manera, és apassionant. A mi em toca sortir a treballar presencialment. És a dir, visc un confinament parcial. I és un privilegi poder sortir al carrer.

Ens toca ser els relators de la devastació, de contar el que no havia passat mai abans o que feia molt temps que no passava. L’ètica i la independència del periodisme és imprescindible per explicar el que passa realment i contrarestar l’allau de contrainformació que arriba de profetes i il·luminats que parlen des de les xarxes socials.

El primer apunt del cèlebre Quadern gris de Josep Pla ens trasllada a un temps llunyà que ara no ho sembla tant. “Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la Universitat. D’ençà d’aquest fet, el meu germà i jo vivim a casa, a Palafrugell, amb la família. Som dos estudiants desvagats.” Un segle després, qui sap quants universitaris podrien haver començat de manera molt semblant el seu propi dietari (o blog) del confinament. El Covid-19 ha tornat clàssics a l’actualitat.

Afinals de gener, quan l’epidèmia causava estralls a la Xina però Europa encara se sentia fora de perill, les vendes de

La pesta, d’Albert Camus, es van disparar fins a arribar a les 1.700 còpies a la setmana. Gallimard va xifrar l’alça en un 40% més de vendes. Quan el virus va arribar a Itàlia, la febre Camus també va afectar aquest país. La pesta va pujar de la posició 71 del rànquing de vendes d’una de les xarxes de llibreries més grans d’Itàlia, la IBS, fins al tercer lloc. “El

pitjor de la pesta no és que mata els cossos, sinó que despulla les ànimes i aquest espectacle sol ser horrorós”, escriu Camus. Aquesta novel·la publicada el 1947

narra els efectes que una epidèmia pot tenir en la població a partir d’un brot a Orà, quan Algèria era encara una colònia francesa. L’obra s’inspira en la plaga de còlera que va patir aquesta ciutat el 1849 després de la colonització, malgrat que està ambientada al segle XX. Està considerada una obra fonamental de l’existencialisme i reflecteix l’absurd de les reaccions humanes davant de la por al desconegut.

També hi ha casos sorprenent actuals. Quatre dies abans que es diagnostiqués el primer cas a la Xina, el periodista de Mallorca Jaume Oliver Ripoll va presentar a Palma la seua primera novel·la, Crònica desordenada de Ciutat Antiga. L’editorial lleidatana Pagès publica aquesta obra de gènere fantàstic que ara sembla premonitòria (vegeu l’entrevista). “T’has passat amb la promoció del llibre!”, fan broma alguns lectors. En aquest volum, després d’una pluja de 114 dies totes les infraestructures queden afectades, cauen les comunicacions i els edificis supuren un líquid que estén el Mal de la Pedra per tot el món i obliga la humanitat a confinar-se en uns túnels de vidre.

La por a desaparèixer a causa d’una epidèmia és una constant en la literatura que es remunta a l’Antic Testament. Déu dóna a elegir al rei David entre tres càstigs: 7 anys de fam, 3 mesos de guerra o 3 dies de pesta. A això equivalen 3 dies de plaga: ni més ni menys que a 7 anys de fam o 3 mesos de guerra, cosa que dóna idea del pànic que genera una pandèmia com la que ara patim.

El confinament treu el millor i el pitjor de l’ésser humà, i per fugir del pitjor, deu persones, tres homes i set dones, fugen de la pesta bubònica que va arrasar la Florència del 1348. S’instal·len en una casa de camp i narren cent històries en les quals s’enalteix la intel·ligència, la vitalitat i l’instint sexual, això és, el millor de la vida que la pesta negra vol aniquilar. Això és el que s’explica al Decameró, l’obra escrita entre el 1351 i el 1353 per Giovanni Boccaccio. Una aproximació molt diferent és la de Daniel Defoe, que en el seu Diari d’un any de la pesta intenta reflectir com es va viure l’epidèmia a Londres el 1665. L’autor de Robinson Crusoe ho fa amb un esperit objectiu, gairebé d’historiador o de periodista. Brilla amb llum pròpia The Last Man de Mary Shelley, una novel·la apocalíptica de ciència-ficció en la qual l’autora de Frankenstein narra un món futurista que ha estat arrasat per una epidèmia.

Gabriel García Márquez es va atansar al món de les plagues a la seua novel·la El amor en los tiempos del cólera (1985), encara que la novel·la del Nobel colombià parla molt més de l’amor que de l’epidèmia. El també Nobel José Saramago relata una epidèmia molt especial a la seua novel·la Assaig sobre la ceguesa (1995). Un home es queda cec quan està esperant un semàfor i a partir d’aquí una epidèmia de ceguesa fueteja tothom. Aquesta circumstància permet revelar fins a quin punt la lluita per la supervivència que comporta tota pandèmia treu els pitjors atributs de la condició humana. “Crec que no ens quedem cecs; crec que estem cecs. Cecs que hi veuen; cecs que, veient-hi, no hi veuen.”

Algunes pel·lícules en les quals la realitat supera la ficció El Covid-19 ha coincidit amb l’emissió a Movistar+ de la sèrie d’Alberto Rodríguez i Rafael Cobos La peste, inspirada en l’obra homònima d’Albert Camus. En temps de confinament, hi ha pel·lícules que semblen inspirades en fets reals, com Contagio, en la qual un nou virus molt contagiós que sorgeix a Hong Kong s’estén per tot el món. Aquesta pel·lícula, protagonitzada per Matt Damon, Jude Law, Kate Winslet i Gwyneth Paltrow, entre d’altres, s’ha convertit en una de les més vistes durant la pandèmia per les coincidències amb la situació actual. Estallido, amb Dustin Hoffman, Rene Russo i Morgan Freeman, també sembla ara premonitòria. Altres films d’èxit que avui es miren amb altres ulls són 12 monos, amb Brad Pitt i Bruce Willis, o Soy leyenda, protagonitzada per Will Smith.