Adéu al dramaturg Benet i Jornet

El dramaturg barceloní Josep Maria Benet i Jornet va morir ahir a Lleida als 79 anys a conseqüència del coronavirus. Benet i Jornet, una figura clau en la renovació del teatre català contemporani i guionista de populars sèries de televisió, es trobava ingressat des de fa més de tres anys afectat d’Alzheimer, primer a la residència Castrillón i recentment a la Llar de Sant Josep, on ahir a la matinada es va produir el fatal desenllaç. La filla del dramaturg, Carlota Benet, professora del departament de Filologia Catalana i Comunicació Audiovisual de la Universitat de Lleida, va explicar que un primer test del coronavirus del seu pare va donar negatiu però, al registrar després febre, va ser aïllat: “Ha estat molt ràpid”, va lamentar Benet, que va poder acomiadar-se del seu pare diumenge. També va informar que serà incinerat demà en un acte sense assistents i va ajornar a “quan es pugui” organitzar una festa cultural de comiat (vegeu el desglossament).

Benet i Jornet (Barcelona, 1940) es va donar a conèixer amb Una vella, coneguda olor (1964), obra que havia rebut el premi Josep Maria de Segarra el 1963. El seu teatre de tall realista va seguir amb Berenàveu a les fosques (1972), Revolta de bruixes (1977) o Quan la ràdio parlava de Franco (1979).Dones que ballen (2010) i Com dir-ho? (2013) van ser dos de les seues últimes estrenes teatrals abans que es veiés afectat per l’Alzheimer.

Va crear l’argument i va guionitzar sèries com ‘El cor de la ciutat’, ‘Poblenou’ o ‘Amar en tiempos revueltos’

Però la popularitat li va arribar a través de sèries de TV3 com Poblenou, Nissaga de poder, Laberint d’ombres, El cor de la ciutat i Ventdelplà. La seua trajectòria professional va ser reconeguda amb nombrosos premis: el Nacional de Teatre (1995), la Creu de Sant Jordi (1997), el premi de la Institució de les Lletres Catalanes de guions audiovisuals (1998), el Max d’Honor (2010), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2013) i la Medalla d’Honor de la SGAE (2015). El món de la cultura i en especial el del teatre i el cine van reaccionar també amb nombroses mostres de condol.

“Se li farà una festa, no un funeral”

Carlota Benet, filla del dramaturg, va demanar al món teatral català que no s’oblidi del seu pare i que, quan es pugui tornar als teatres, es continuïn representant les seues obres. Benet va explicar que el seu pare volia que el seu comiat fos “una gran festa per celebrar la seua vida, i no un funeral ni una cosa dramàtica. I que jo hi anés vestida de roig, i gairebé havia fet una playlist amb la música que havia de sonar! Ara no podem fer-ho i em sap molt greu, però és igual perquè ho farem quan tots ens puguem abraçar de nou”. Carlota Benet va publicar el gener del 2018 el llibre Papitu. El somriure sota el bigoti (Columna), la seua història d’amor amb el seu pare i com afrontava la malaltia degenerativa que tenia. “El procés d’Alzheimer va ser molt ràpid, molt diferent del cas del president Pasqual Maragall”, va apuntar la seua filla. De fet, feia temps que anava en cadira de rodes i gairebé ja no parlava. “Ha mort per coronavirus, amb una problemàtica major a les residències, però els treballadors dels geriàtrics amb els quals he tractat han estat excel·lents, gent treballadora, amb amor, que només fan que esforçar-se”. En aquest sentit, va apuntar amb tristesa que el seu pare “ha anat morint de manera progressiva, cada vegada canviant més i quedant-se més en silenci, oblidant-se de qui era. D’alguna manera, la seua mort d’ara l’ha alliberat i ha alliberat la seua energia perquè pugui volar i deixar enrere aquest cos que ja no era el seu i aquell cervell, pobret, atrofiat”.

Carlota Benet va comentar que “el meu pare vivia per al teatre principalment, per als seus amics i per a mi”. Va afegir que el teatre era la gran passió de Josep Maria Benet i Jornet, el seu entreteniment i vocació, i va dir també que era molt humil: “Deia que la gent sempre et diu les coses bones i les exagera a la cara i mai et diu les dolentes; per això era molt caut a l’hora dels elogis i premis perquè era conscient de la facilitat de caure en l’autobombo.”