«Guardava les cançons de Cecilia a la recambra del meu inconscient»

Fa gairebé una dècada que la cantautora Lídia Pujol (Barcelona, 1968) va decidir allunyar-se del soroll de la capital catalana per entrar en contacte directe amb la naturalesa. Des d’aleshores viu en una masia a prop de Torà, a cavall de la Segarra i el Solsonès, amb els seus gossos, el seu hort i una solitud que l’ajuda a mirar cap endins, a reflexionar i a inspirar-se. Temps per emprendre nous projectes, com el que acaba d’avançar: un homenatge musical a la cantant madrilenya Cecilia, morta tràgicament el 1976 en un accident de cotxe quan amb prou feines comptava 27 anys. Un treball discogràfic gestat a la Segarra del qual acaba d’estrenar a les xarxes la primera cançó, Nada de nada.

Quan va morir Cecilia, vostè tot just tenia 8 anys. D’on sorgeix ara aquest record?

Tots la coneixem, tenim els mateixos referents, estem inoculats de la mateixa memòria. Cançons com Dama, dama, Un ramito de violetas o Mi querida España..., les guardava dins de la recambra del meu inconscient.

I quin va ser el detonant per al disc Conversando con Cecilia?

Dos dies després de l’1-O, estava sola a la masia i, a l’escoltar el discurs del rei, vaig caure de genolls i em van venir unes ganes enormes de plorar. Llavors em va passar pel cap a tall de pregària aquell tema, Mi querida España, que en la seua època va ser censurat, eliminant les referències a les dos Espanyes. Cecilia assegurava que la realitat sempre és molt complexa, que no hi ha dos bàndols de bons i dolents, que cal transcendir aquesta divisió per provar d’anar més enllà.

Es tracta doncs d’un projecte musical que va arrancar fa dos anys i mig.

Sí, just quan vam acabar el procés conjunt de gravació va començar aquest confinament. I ara no hi ha pressa per acabar l’edició perquè el disc no sortirà fins que es puguin tornar a fer concerts en viu, en comunicació directa amb el públic. De fet, a nivell artístic va ser un miracle com va sorgir el projecte i també tal com s’està acabant, pràcticament sense pressupost.

Un confinament que no li ha canviat gaire la vida.

El valor de la vida és el que tu decideixis donar-li: amb ple sentit d’amor o envoltat d’iPads, ser o tenir. I jo vaig decidir fa anys ser petita i relacionar-me amb el que em fa feliç, amb la naturalesa, amb els meus veïns..., sense intermediaris. Per això ara tinc poques despeses, visc de l’hort, d’ous i gallines que em porta la veïna...

Però la pandèmia sí que l’ha fet pensar.

Ara, el Covid-19 ens convida a posar-nos en relació amb nosaltres mateixos, a despertar la nostra subjectivitat personal. Només l’amor transcendeix la mort, un moment d’eternitat en la vida finita.

El protagonista del videoclip de Nada de nada és el cel.

Sí, és la idea de projectar-nos des del més petit fins a l’infinit mirant el cel. Quin millor moment que el del confinament per experimentar amb el finit i l’infinit?