Els videoclubs ja són història

L’any 2019 va posar fi a una dècada d’innombrables canvis tecnològics que van transformar la manera d’entendre l’entreteniment, un dels quals, a priori positiu, va ser l’auge de la televisió en streaming. Netflix, HBO, Prime Video o Movistar+ són alguns exemples de plataformes digitals que no solen faltar avui dia a la majoria de llars lleidatanes i amb els quals es pot accedir a qualsevol pel·lícula amb un parell de clics. Però com la mateixa paraula indica, un canvi sempre implica substituir una cosa en detriment d’una altra. I en aquest cas, el perjudicat va ser un tipus de negoci que va brillar amb llum pròpia als anys vuitanta i noranta, amenitzant els diumenges a la tarda de nombroses famílies: els videoclubs.

El 30 de novembre passat, el lleidatà Pere Valls abaixava per sempre la persiana de Vídeo 3, l’últim videoclub que resistia a la ciutat, un establiment que va obrir les portes fa prop de 30 anys al carrer Corregidor Escofet de Pardinyes. No va ser, tanmateix, la primera botiga de Valls, que va fer el salt a aquest tipus de negoci a començaments dels vuitanta com a majorista distribuint en aquell temps unes noves V-2000 de Phillips, “unes cintes més grans que els posteriors VHS que comprava directament a Fox i Warner”, recorda el lleidatà. Poc després va estrenar el seu propi videoclub: “Un petit local de lloguer al carrer Camí de Corbins de Lleida” que va mantenir set anys fins a traslladar-se a Corregidor Escofet, el seu últim local. Però no van ser els únics, ja que el de Pardinyes va conviure amb dos establiments més: un al carrer Segòvia i un altre a Anselm Clavé, tancats fa set i dos anys, respectivament. Tots plegats són ara vestigis d’un imperi que es va endur el primer cop el 1990 “amb la irrupció de les cadenes privades de televisió: Antena 3 i Telecinco”; el segon amb l’arribada de la franquícia Blockbuster; i l’últim i definitiu amb el fenomen de l’streaming. “Als vuitanta i noranta vaig arribar a tenir cues de gent al carrer i a Corregidor Escofet podia llogar fins a 400 pel·lícules en un sol dia”, evoca el ja expropietari de Vídeo 3, que confessa que “els últims anys ja no arribaven ni a una quarta part”. Tanmateix, va aguantar el negoci fins a l’últim moment –sis mesos abans de jubilar-se– malgrat les pèrdues. “M’encantava la feina. El contacte amb la gent sempre ha estat per a mi molt important”, recorda Valls amb nostàlgia.

Valls va regentar alhora tres videoclubs a Lleida, en una època en què les cues arribaven al carrer

Un cas similar va ser el viscut per Rosina Ribes, propietària del Videoclub Agramunt. Aquest establiment de l’Urgell va obrir les portes ara fa 35 anys i va tancar definitivament l’octubre passat. “En els millors temps arribàvem a llogar fins a 80 cintes en un cap de setmana, i això que Agramunt és un municipi petit”, assenyala Ribes, que afegeix que els caps de setmana d’aquest últim any “no arribàvem a cinc”.

Al finalitzar l’estiu, tancava també les portes a la capital de l’Urgell Vídeo Club Tàrrega, regentat per Soila Serra, que va aguantar el negoci fins a jubilar-se.