De Lleida a Hollywood

Des de molt nena volia ser actriu i als 9 anys ja va fer els seus primer passos en escenaris de Lleida de la mà del grup teatral TOAR, i als 15 ja va interpretar Doña Inés del Tenorio. Pero Denise Borraz Trepat tenia clar que la meca del cine i les arts escèniques és a l’altre costat de l’Atlàntic. La seua mare, Mercè Trepat, recorda que “des dels 11 anys no deixava de buscar informació per anar a estudiar art dramàtic als Estats Units”. Mai va desistir en el seu afany i, després de cursar Batxillerat a l’institut Gili i Gaya amb matrícula, i després de diverses audicions en acadèmies nord-americanes, va aconseguir entrar amb beca inclosa a l’Adelphi University de Nova York. Així, als 17 anys va deixar enrere la seua Lleida natal per emprendre el somni de la seua vida. Als 21 anys es va graduar en arts dramàtiques, especialitzant-se fins i tot en gèneres com la lluita amb armes. “Sempre m’ha encantat”, assegura la jove actriu. “Per descomptat, aquestes habilitats amplien el meu registre; he pogut utilitzar-les en múltiples obres de teatre i recentment en un curt. M’encantaria fer pel·lícules d’acció”, afegeix des de la seua nova residència des de fa dos anys a Los Angeles. “Després de graduar-me, vaig prendre la decisió de venir a LA de forma molt sobtada”, reconeix. De fet, era el camí lògic cap a la meca de Hollywood, el bressol de les estrelles. Però obrir-se camí en la indústria del cine no resulta fàcil. Durant la seua etapa a la costa est va guanyar premis d’interpretació en obres teatrals i ara ha participat en curtmetratges i altres projectes, bregant entre una “ferotge competència”. Fins i tot mai va imaginar que Hollywood podria paralitzar-se per culpa d’una pandèmia global. Per això, “per mantenir-me activa aquests temps he posat en marxa un podcast a les xarxes (The Actor’s Vow) dirigit sobretot als actors, amb vídeos en els quals aconsello des de com audicionar (aspectes més tècnics) fins com mantenir-se motivat (xarrades més emocionals). També entrevisto directors, actors... La idea és crear una comunitat en què tots puguem aprendre, compartir el nostre art i ajudar-nos”.

en primera persona

Va ser molt dur anar-se’n de Lleida a Nova York als disset anys?

Sí i no. El meu somni era molt clar i la barreja d’ignorància pel que anava a venir i d’emoció ho va convertir en una aventura apassionant. Estava fent tot el que sempre havia volgut: estudiar art dramatico en una gran escola, viure a Nova York... Això sí, quan hi vaig arribar mil coses es van complicar. Em vaig trobar sola en una cultura desconeguda, vivint en un idioma que gairebé no entenia i molt lluny de tot el que jo havia anomenat llar fins llavors. Però viure el meu somni va ser superior a totes les dificultats. Anar-me’n fa dos anys a Los Angeles va ser més dur.

Com li va a Hollywood?

Los Angeles és un món a part. La idea des del principi ha estat fer cine, televisió..., per més endavant poder tornar una altra vegada al teatre i treballar com ho anomenen aquí bi-costal (a LA i NY alhora). Malgrat totes les dificultats, estic molt contenta amb tot el que he fet. Tinc alguns curts en festivals, un en postproducció i algun altre projecte que està en espera per la pandèmia.

Hollywood té el glamur que tots pensem?

Glamur és la ultima paraula que se m’ocorre al pensar en aquesta ciutat. Glamur és el que et trobes les nits puntuals en què s’organitza un circ per posar davant de les càmeres. Los Angeles és una ciutat freda –malgrat la calor tropical–, extremament superficial i bruta. Aquí és molt important saber qui ets, què vols i saber dir no. La competència és ferotge i és important, i díficil, trobar persones amb les quals poder comptar i poder mantenir el contacte humà.

Quin és ara el seu somni professional més immediat?

Ara mateix, poder tornar a actuar i que es posi en marxa de nou la indústria i Broadway. A nivell mes personal, qualsevol projecte que em desafiï, que m’aporti alguna cosa, que tingui significat, que desafiï també l’audiència i em deixi retratar un personatge psicològicament profund i potser no gaire entès per la societat. Però, en moments com ara, crec que tot el que els artistes volem és treballar com sigui i on sigui, però continuar creant.