Josep Cuní: «S'ha de poder preguntar de tot i tenir cultura crítica»

Tercera temporada d’‘Aquí, amb Josep Cuní’ a SER Catalunya. Dedueixo que el programa seguirà amb la línia actual?

Sí. La nostra línia és molt clara: explicar per què passen les coses, especialment en uns temps en els quals domina la confusió i les incerteses. Hem d’oferir aquelles dosis necessàries d’informació per ajudar a aclarir la situació. I sempre des d’una consciència crítica.

El periodisme en situacions com les que vivim actualment és més necessari que mai?

Sens dubte. De la mateixa manera que la ciència treballa a buscar vacunes per combatre la Covid-19, els mitjans no hem de caure en la rutina. S’ha d’assumir que les coses poden ser d’una altra forma. S’ha de poder preguntar de tot. Cal lluitar per una cultura crítica. Aquesta és la primera obligació del periodisme. Ha de fer preguntes crítiques per trobar respostes perquè s’ha de poder preguntar de tot, no podem estar-nos-en. Ens toca, més que mai, fer el que fan els nens quan no paren de preguntar el perquè de les coses.

He llegit en una altra entrevista que vostè ha anat cada dia a l’estudi i que no ha fet ràdio des de casa.

Sí, és cert. Primer per una qüestió de proximitat perquè la tinc molt a prop de casa. Fer ràdio des de l’estudi et permet tenir una mirada de complicitat amb el tècnic o amb els companys. L’essència de la ràdio també és visual. La suma d’aquestes mirades ajuda a transmetre millor el missatge per als oients.

L’equip del seu programa és molt jove. Hi ha algun motiu en concret?

Jo sempre he estat un provocador de debats interns entre els companys. Les reunions que fem quan acaba el programa són molt útils perquè sorgeixen idees i enfocaments. A més, hi ha un equip jove perquè per a la meua edat és bàsic. Els joves saben millor que ningú on són les noves tendències i les noves circumstàncies. Són ells els que poden explicar aquestes transformacions.

Vostè competeix amb dos grans espais matinals més com són ‘El Món’ de RAC1 amb Jordi Basté i ‘El matí de Catalunya Ràdio’, que ha incorporat Laura Rosel i que substitueix Mònica Terribas, en el canvi més destacat dels últims anys.

Jordi Basté és un showman radiofònic i té la capacitat de convertir qualsevol anècdota en un espectacle. Pel que fa a Laura Rosel, li desitjo tota la sort del món. S’enfronta a un repte molt important, ho dic per experiència. El matinal de Catalunya Ràdio és un transatlàntic i és molt complex. Li aconsello que no li tremoli el pols. I de Mònica Terribas només puc dir que és periodisme pur i una persona molt solvent. La seua manera de treballar no deixa ningú indiferent.

Vostè va ser un dels impulsors d’aquesta mena de programes als anys vuitanta a Catalunya Ràdio i posteriorment a Ona Catalana o COM Ràdio. És per estar-ne orgullós.

Sí. El matí és el prime time de la ràdio, especialment des de les set i fins a les deu del matí. A Catalunya Ràdio, vam trencar el que es feia fins aleshores en què hi havia una part freda d’informació, especialment amb el que havia passat el dia anterior, i posteriorment es passava al magazín. Nosaltres vam introduir una forta càrrega d’informació política i les tertúlies. Recordo que llavors Iñaki Gabilondo a la SER començava el programa a les nou del matí. I una cosa molt similar vam fer a la televisió a TV3 amb Els Matins i ara ho fan totes les cadenes. És una cosa que he de recordar.

Tornarà a la televisió?

Compaginar ràdio i televisió és difícil, especialment si fas un programa diari per la ràdio. Durant aquests últims anys, he realitzat col·laboracions i espais puntuals. Encara que tinc moltes idees, s’ha de trobar el moment.

Sembla que vostè és incombustible. La gran majoria de veterans ja han decidit deixar la primera línia. Què li queda per fer?

Durant la meua carrera professional he tingut una gran sort i és que sempre m’han vingut a buscar. Quan es finalitzava una etapa, sempre m’estaven esperant diverses ofertes a la cantonada, de manera que no m’he hagut de preocupar per buscar feina. Això ha estat una benedicció. Continuar treballant és una cultura de vida. Hi ha joves que es pensen que la gent gran destorbem. Alguns tenen males arts i els domina l’ambició. L’ambició és bona si se sap canalitzar bé i tot periodista l’ha de tenir.

És a dir, que tenim Josep Cuní per a uns quants anys més.

Es tracta d’una qüestió de mecanismes vitals. Sé que tinc una feina que t’exposa públicament però sé gestionar-ho. A més, sóc molt conscient de l’edat que tinc perquè fa molts anys que hi treballo. Quant em queda? No ho sé però tinc clar que, en la mesura que sigui possible, vull decidir-ho jo. És un puzle en el qual han d’encaixar les diferents peces.