«Koers és un projecte molt bonic que no pot morir»

Koers és una jove banda de reggae de músics de Lleida formada el 2014, que des de fa un parell d'anys ha saltat a primera línia de l'actualitat musical catalana. Part de la 'culpa' la té el seu líder i cantant, Isaiah Kelly Ogbebor, nascut a Nigèria però que des dels 13 anys viu a Lleida. Ja al seu país natal destacava en el cor de l'església i ara ha fet un salt més 'mediàtic' després de sorprendre al concurs de joves talents 'La Voz', d'Antena 3, en el qual formarà part de l'equip dirigit per Alejandro Sanz.

“Els meus pares estan molt il·lusionats i feliços, gairebé més que jo”, assegura sempre amb un somriure Isaiah Kelly Ogbebor, el jove líder de la banda lleidatana de reggae Koers. No és per a menys, ja fa sis anys que és professional de la música, fins i tot amb la bomba que va suposar el 2018 quan TV3 va triar un dels seus temes, Despertem el món, com a cançó de l’estiu de la cadena, però de moment gens comparable a l’èxit de la seua aparició el passat 11 de setembre a La Voz, a Antena 3, en què va conquerir l’aplaudiment i admiració dels quatre coaches d’aquest programa de màxima audiència que busca joves talents. Kelly, com l’anomenen els amics, va acabar triant l’equip de tota una figura de la música, Alejandro Sanz, i segur que donarà a parlar quan comenci la competició. De moment, des de Lleida segueix amb els peus a terra, immensament feliç de poder tocar de nou a casa després d’uns mesos terribles. De fet, ahir a la tarda Koers va actuar als Camps Elisis (vegeu la pàgina 39) a les Festes de la Tardor, amb totes les entrades esgotades des de feia dies.

Haurien de tenir por els seus companys de Koers que els deixi si amb ‘La Voz’ emprèn una carrera en solitari?

No, en absolut. Estan molt tranquils perquè tot el que he fet a nivell individual sempre ha estat pel bé de la banda. No seria la primera vegada que m’han temptat per emprendre una carrera individual, però la meua resposta sempre ha estat la mateixa: Koers és un projecte molt bonic que no pot morir, i menys per culpa meua. Koers és aquí per quedar-se i mai acceptaria cap projecte que signifiqués la desaparició de la banda.

Va nàixer fa 27 anys a Benín City, una gran ciutat del sud de Nigèria. S’imaginava el seu futur a Lleida i com a cantant?

No, en absolut, encara que de nen ja cantava al cor de l’església evangelista a la qual anava amb la meua família. I el meu germà Kelvin Israel, que té dos anys menys, ja tocava la bateria. Igual que ara a Koers.

I després van venir a Lleida...

Sí, amb els nostres pares, jo tenia tretze anys i el meu germà, onze. Jo parlo anglès, oficial a Nigèria, a més d’altres llengües locals com el pidgin i l’edo, i tenia un bon nivell de francès. De fet, pensava que el francès era semblant a l’espanyol i intentava parlar amb algú però no ens enteníem.

Va ser una adaptació dura.

Sí, molt. Vaig passar un curs intensiu per aprendre l’idioma a l’IES Ronda abans de poder cursar la Secundària. A 2n d’ESO vaig anar a l’institut Joan Oró, on vaig conèixer com a professor David Esterri, Lo Pardal Roquer. Compartia classes amb el Guille, ara el guitarrista de Koers, i realment vam nàixer musicalment amb el David, ell ens va empènyer per aconseguir el que fem avui.

No va deixar d’estudiar.

Vaig fer el Batxillerat a l’institut Màrius Torres i després em vaig llicenciar en Filologia Anglesa a la Universitat de Lleida. Fins i tot vaig estar catorze mesos en un projecte d’investigació al departament de llengua anglesa. Però la meua il·lusió sempre ha estat la música!

Com va encendre’s de nou la metxa de la música a Lleida?

La veritat és que als catorze anys ja vaig formar la meua primera banda amb el Guille. Es deia Rock Bullet. Quedàvem per assajar després de les classes a l’església evangèlica, llavors a la Bordeta. Tenia només una il·lusió: participar en el concurs Directe de la Paeria per a grups nous, ni tan sols volia guanyar, només hi volia participar. En aquell moment es va quedar en un somni.

Però al final ho va aconseguir.

Sí, l’any 2014 vam muntar la nova banda Koers i el març del 2015 vam guanyar el Directe. Allò ens va animar a tirar endavant i professionalitzar-nos. Sobretot, quan vam actuar a les Festes de Maig d’aquell any. Encara que, això sí, mai a la vida oblidaré el nostre primer gran concert, a la festa de La Sirollada el setembre del 2014, amb una plaça de Sant Llorenç a rebentar de gent. Recordo que cantava i plorava d’emoció alhora. Ens van donar cent euros pel concert, però per a mi va ser un gran premi. Hauríem pagat per poder tocar!

Per cert, el nom del grup, Koers, també té la seua història.

Sí, ja ho crec, fixa’t que ja portàvem tres mesos amb la banda i encara no teníem nom decidit. A mi sempre m’ha agradat la música i els balls de Sud-àfrica. Sóc un fric de les veus singulars i extravagants d’aquest país i tenia ganes de tenir un nom amb una de les llengües principals de Sud-àfrica, l’afrikaans, derivada de l’holandès dels antics colons. I d’aquesta llengua ve koers, que té moltes traduccions però que a mi la que més m’agrada és la de ritme.

Un ritme per a una banda que d’adolescent era de rock però que ha acabat sent una banda de reggae.

La culpa és del meu pare! A casa, quan estava trist, sempre escoltava cançons de Bob Marley, però no les més comercials i conegudes, sinó temes antics i gairebé desconeguts de l’artista de l’illa de Jamaica. Sempre m’ha agradat molt aquesta música. De fet, vam començar versionant el Walking on the moon de Sting i ens va sortir reggae sense saber quin estil volíem tocar. Crec que fer el que sentim i pensem ha estat la clau de l’èxit de Koers.

Després de la seua estrena professional amb ‘Unbroken’ (2017), el segon treball discogràfic, ‘That Day’, es va estrenar el mes de març passat!

Va ser terrible, vam llançar el primer single, Ballarem, el 13 de març, just el dia en què es va decretar l’estat d’alarma i va començar el confinament. L’àlbum va sortir a final de mes. La veritat és que no sabíem què fer, va ser un moment de molta incertesa i molts dubtes. Vam pensar a ajornar el llançament però crec que vam encertar publicant l’àlbum perquè no podíem demorar per la pandèmia la sortida d’un disc amb unes cançons que parlen de superació, d’esperança i que tot sortirà bé. Vam rebre molts missatges a les xarxes socials que ens agraïen el disc, gent que ens deia que necessitava la nostra música, que trobava la pau escoltant les nostres cançons.

Doncs ‘Ballarem’ també es va fer famosa.

Sí, vam ser els primers sorpresos quan vam veure que l’ajuntament de Barcelona va triar la cançó com a banda sonora de la campanya BCN es mou dins de casa durant els mesos del confinament. La veritat és que és un tema amb un ritme molt ballable.

Com els ha afectat el ‘tancament’ cultural?

Doncs amb un àlbum nou i sense poder fer la gira de concerts de presentació. Gairebé tots els bolos que teníem a l’estiu es van anul·lar. Però bé, haurem d’esperar que tot s’arregli i millori la situació. Això sí, el més important és que no pari la música perquè al final sempre hi haurà solucions.