«Parlar de justícia espanyola és gairebé un oxímoron»

La periodista i escriptora Núria Cadenes només tenia 18 anys quan la van acusar de pertinença a banda armada per un atemptat frustrat de Terra Lliure. No hi havia proves contra ella i, finalment, el 1992 l'Audiència Nacional la va absoldre d'aquest càrrec, tot i que seria condemnada a 6 anys de presó, dels quals en va passar 4 reclosa. En aquella mateixa època, un noi gairebé de la seua edat que no coneixia, però amb qui compartia militància a Maulets, va ser assassinat per uns neonazis. Cadenes ha escrit, 27 anys després, una novel·la documental sobre la mort de Guillem Agulló.

El 1993 es corejava “Guillem Agulló, ni oblit ni perdó”. Gairebé 30 anys després, el seu llibre i la pel·lícula de Carlos Marqués-Marcet el tornen a l'actualitat.

És una sorpresa en positiu constatar que el treball de tantes persones durant tants anys de lluitar perquè no s'oblidés aquest crim hagi servit per a alguna cosa. Cada mural, cada cançó, cada vegada que li hem explicat aquest cas a algú que no el coneixia ens ha fet arribar fins aquí. I és molt emocionant constatar que podem tenir tanta força. Van voler imposar-nos el silenci però no ho han aconseguit. Volien fer-nos creure que va ser una baralla en un bar. I no és veritat. Una baralla de bar va ser el que va passar a Altsasu. És el món al revés.

La novel·la està entre les més venudes. A València també ha tingut una bona acollida?

La mort de Guillem va ser un cop molt dur per a tota una generació i crec en bona part que el canvi polític i social que estem vivint a València es deu al fet que el crim va provocar que milers de guillems fossin conscients que s'havia de lluitar contra la impunitat de la ultradreta. És que ni tan sols van ser arrestats! Es van entregar coordinadament als tres dies. Parlar de justícia espanyola és gairebé un oxímoron, jo ho he viscut en primera persona i, trenta anys després, Tamara Carrasco ha passat pel mateix. És insuportable.