Antoni Gelonch: «La sortida del franquisme va ser més complicada a Lleida»

Set llibres en menys de tres anys. Està clar que tenia coses per dir. Per què va esperar tant?

Perquè l’elaboració d’un llibre requereix temps, calma i pàgines viscudes i jo, fins fa tres anys, no vaig tenir ni calma ni temps. Quan érem lleidatans és el primer volum d’una trilogia en la qual intento explicar-me a mi mateix.

També explica com era la Lleida de la seua infantesa i adolescència.

Després de la guerra, Lleida era una ciutat desballestada. Com diu Francesc Porta, la societat lleidatana era un ramat sense pastor.

Per les pàgines de Quan érem lleidatans desfilen paracaigudistes, falangistes... No maquilla res, posa noms i cognoms, però no exagera.

Un escriptor, a la meua manera de veure, ha de proposar eines perquè el lector es faci una composició de lloc. No m’agraden els autors que no tracten els lectors com a adults. Em posiciono, és obvi, però miro comprendre per què alguns van fer el que van fer. I això no significa que ho justifiqui, ni de bon tros, però miro d’entendre-ho, de buscar els matisos que hi ha entre el blanc i el negre. El 1939 totes la famílies de Lleida estaven de dol i es van habilitar quatre presons perquè hi havia tants presoners que no cabien en una. La societat estava traumatitzada i es va amagar tot aquest dolor sota la catifa. Per això la sortida del franquisme va ser més complicada a Lleida que en altres llocs. Ja fos des de la Seu Vella o des de Gardeny, sempre ens sentíem vigilats pels militars. El governador civil exercia la repressió política i el bisbe Aurelio del Pino, la moral.

I van arribar els ‘paracaigudistes’.

Tota la classe dirigent dels anys trenta estava represaliada o a l’exili. El poder se’l van repartir els saltimbanquis locals que es van adherir al nou règim i els paracaigudistes, com es coneixien els funcionaris franquistes vinguts de fora per conquerir un terreny del qual sabien poc i estimaven menys. Tenien una mentalitat imperial i recordaven constantment als que havien perdut la guerra que eren els perdedors. Hi havia constants proclames, desfilades... però no van aconseguir arrelar en la societat. De fet, tan sols un 2 per cent es va apuntar a la Falange.

És en aquest context que naix el Caliu Ilerdenc.

Fins a cert punt, el Caliu Ilerdenc és una reacció contra el paracaigudisme. Arriba un moment en què tots els llocs de poder els ocupen càrrecs vinguts de fora i ells, que són franquistes, es postulen perquè també els toqui alguna cosa en el repartiment del pastís. I així és com el moviment que va encapçalar Eduardo Aunós es va convertir en un fenomen que va acabar copant el 40 per cent dels càrrecs. Eren a tot arreu: al Col·legi de Metges, a les confraries de Setmana Santa i, per descomptat, a la Diputació i la Paeria. Eren com una teranyina que va cobrir tota la ciutat. Francisco Pons va ser, el 1957, el primer alcalde que no era de Caliu. Això sí, era camisa vieja, falangista.

Al seu llibre descriu una ciutat que té una gran semblança amb un poble.

El meu pare sempre deia que Lleida era un poble amb governador civil. Un poble amb poquíssima vida cultural i una estamentació molt clara.

Ha canviat?

Hauria de viure a Lleida per contestar. Vist des de la distància, s’ha transformat, ha crescut... Però continua desarticulada. Li falta imatge de marca i un objectiu de ciutat a mitjà i llarg termini. Poso un exemple d’un camp que conec: els museus. Hi ha un excés d’oferta que s’hauria de planificar millor. Encara que això no és un mal exclusiu de Lleida. En aquest país, els grans artistes en comptes de donar obra a museus ja existents creen les seues pròpies fundacions i després necessiten recursos públics per mantenir-les. Hi ha molts debats pendents. Per començar, Lleida vol ser una ciutat de serveis, industrial, logística? Quan no es tenen clars els objectius, es fan disbarats com per exemple batejar l’estació de trens com Lleida-Pirineus. Això no ho puc entendre. El Pirineu és a 160 quilòmetres! També crec que la universitat hauria de tenir un paper que al meu entendre no té. De la mateixa manera que la Cambra de Comerç o els col·legis professionals.

Diu que ha escrit aquest llibre per explicar-se. També per explicar Lleida?

Lleida és molt desconeguda i únicament es fomenten els tòpics, encara que això és culpa nostra, perquè els hem alimentat.

I s’ha despullat.

No tant com sembla. Si havia d’escriure sobre mi, volia fer-ho amb profunditat, perquè amb només unes pinzellades no aconsegueixes que es vegi un quadre.

La pandèmia obliga a multiplicar les presentacions El periodista Francesc Canosa presentarà dimecres vinent al saló de plens de la Paeria el llibre Quan érem lleidatans. “Només tenia previst fer una presentació a Lleida, però les limitacions de públic m’han animat a programar-ne una altra el dia 16 a la llibreria Caselles amb la historiadora Antonieta Jarne.” Ona Llibres de Barcelona també acollirà una presentació el dia 3 de desembre a càrrec de Tatxo Benet.