«Escriure vol temps i fugir del 'fast food' mercantilista»

Quatre anys després de Càntic d’ombres, el poeta lleidatà Jaume Pont (1947) torna a les llibreries amb una nova proposta, Mirall de negra nit (Labreu Edicions), un poemari en el qual desbrossa els vincles entre l’amor i el dolor.

Com definiria aquesta nova obra?

Hi ha llibres que no vas a buscar: ells et busquen a tu, com Mirall de negra nit. La mort i el sentit de la pèrdua estan escampats per totes les pàgines. Però molt més que la mort, el tema central és el vincle entre l’amor i el dolor. Cada poema és com un tatuatge o, si vols, com una carta d’amor que ens parla de la memòria d’ahir, d’avui i del temps que encara ha d’arribar. Es tracta doncs, a través de la paraula, de reconstruir un món propi que superi el no-res. De tots els llibres que he escrit, aquest és possiblement el més nu. Aquí, per damunt de tot, el llenguatge lluita paradoxalment per dir l’inefable.

Es nota que ha escrit els poemes durant la pandèmia?

No, no crec que m’hagi influït en el llibre. L’arrel que motiva escriure’l és sobretot personal. Hi ha, tanmateix, qüestions socials que la pandèmia ha instaurat a l’inconscient col·lectiu que sí que em preocupen, cas de la por de l’altre, les actituds insolidàries, el menyspreu per la cultura, el cada vegada més obsessiu control del Big Brother...

És fàcil aïllar-se de l’entorn?

Un escriptor no és cap Déu: és un home entre els homes. Tot el que batega al seu voltant l’implica. Resulta impossible viure, com deia Machado, au dessus de la mêlée, perquè vulguis o no vulguis formes part del cos social. Però, per una altra banda, el poeta limita amb la solitud i el silenci. Des de sempre, el confinament, o cert tipus d’aïllament, ha format part del taller de l’escriptor. La diferència rau en l’exercici de la llibertat. No és el mateix aïllar-te per decisió pròpia que ser confinat.

Les restriccions ja han afectat la presentació del poemari. Confia a celebrar Sant Jordi?

Prefereixo no pensar en tot el que concerneix la difusió del llibre i afrontar els obstacles dia a dia. El compte enrere que ens atansa a Sant Jordi no em preocupa. Hauré, haurem, de reinventar-nos. Tothom: editors, autors, llibreters, públic lector... Ara més que mai, i més enllà d’eslògans publicitaris, és una bona oportunitat de fer realitat allò que cada dia de l’any és Sant Jordi.

Som en potència d’una societat més ‘telemàtica’.

La situació pot arribar a ser preocupant... Per deformació professional, jo visc aquest canvi de paradigma molt a prop de la docència, de l’ensenyament. Em preocupa que l’absència de la figura presencial a la docència pugui arribar a convertir-se en una norma a favor de la virtualitat. L’ensenyament o és humanístic o no és. Cal entendre que les escoles i les universitats formen, o haurien de formar, individus capaços de pensar i prendre decisions per ells mateixos. El Twitter style empobreix. I la literatura no s’ha deslliurat de tal pesta. Escriure vol un temps lent, un temps que fugi de l’automatització o del fast food mercantilista i aposti decididament per la creació i el pensament crític.