«La relació amb Espanya ha beneficiat Catalunya»

L'historiador i exrector de la Universitat de Lleida Roberto Fernández acaba de publicar el llibre 'Combate por la concordia. Cataluña en España, un futuro común', en què parteix de la premissa que el procés ha provocat una fractura social a Catalunya i preconitza que la conciliació, la concòrdia i la cohesió social són les claus per superar-la. Com a historiador, afirma que Catalunya i Espanya són des de fa cinc segles un “matrimoni” molt favorable per a les dos, malgrat que també hagin tingut grans desavinences.

Per què ha escrit aquest llibre?

La primera raó és perquè era un llibre que volia llegir i no veia que ningú l’hagués escrit. La segona és que s’ha forjat al meu cap i cor durant uns anys en els quals tenia responsabilitats institucionals com a rector de la Universitat de Lleida i president dels rectors, i no em semblava preceptiu entrar al combat polític i social. Quan les vaig deixar, vaig pensar que fins i tot era una teràpia escriure’l.

Però si no hi havia un llibre com aquest, és per què la seua és una posició minoritària?

Possiblement sí. Parteix de la premissa que la conseqüència més greu ha estat la fractura que s’ha anat forjant a la societat catalana. Creia que algú, sense ser equidistant, perquè soc partidari que Catalunya continuï a Espanya, havia de reflexionar sobre les conseqüències de la fractura i proposar actituds que la tanquin. És aquí on proposo les tres C: Catalunya necessita conciliació, concòrdia i cohesió social.

Molts independentistes negaran la major, que hi hagi fractura.

Hi ha una fractura social en la qual es comença a viure en bombolles sentimentals, informatives i sociològiques contraposades, cosa que crea un frontisme social i polític. El procés l’ha forjat no només per l’objectiu, que és tan gran que esquerda la societat, sinó per com s’ha fet, amb carències democràtiques i excloent una part de la societat catalana.

Vostè planteja que hi ha una reacció per un sentiment de greuge al ser Catalunya superada en l’aspecte econòmic per Madrid.

En les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya des de finals del segle XV, em sembla molt defensable la idea que el balanç material, d’incardinació al món i del desenvolupament econòmic ha estat molt favorable per a Catalunya i per a Espanya. Es tracta d’un matrimoni molt favorable. Que ha tingut desavinences molt serioses? Sens dubte. Però negar que en el desenvolupament de l’economia i la societat catalana ha tingut un resultat abans favorable que desfavorable em sembla negar una evidència. La meua visió és que els catalans hem invertit molt a fer Espanya i no em sembla raonable renunciar a un patrimoni material, sentimental i social positiu per a Catalunya, que ha sortit beneficiada en la relació amb Espanya. També dic que anem amb compte, perquè durant els últims temps ha canviat la correlació econòmica. Madrid ha crescut molt i no voldria que els catalans ens quedéssim enrere. Aquest creixement també es deu a l’efecte de capitalitat, però no només a això.

Al llibre parla de Moviment, amb majúscula, independentista. És una comparació implícita amb el Movimiento franquista?

No, sens dubte són diferents. El que vull dir és que el moviment independentista no està només constituït per partits, sinó per entramat social i cívic molt potent, absolutament legítim, que busca un comú denominador que no ve per qüestions socials, sinó per un fet polític i identitari que és una forma d’entendre Catalunya i la seua relació amb Espanya.

Per què és tan dur amb TV3, a la qual qualifica de falange mediàtica?

Mentre a la resta d’Espanya hi ha hagut diaris amb una actitud catalanofòbica, a Catalunya hi ha hagut dos mitjans que s’han centrat a fer forofisme polític, primer del sobiranisme i després de l’independentisme, que són TV3 i Catalunya Ràdio. Mitjans públics pagats per tots s’han convertit en falanges mediàtiques per crear una opinió favorable al sobiranisme-independentisme i una imatge de anti-Espanya.

Afirma que la nació no és una unitat de destí, que canvia en funció de múltiples factors. No seria possible una conjuntura que permeti la independència?

De la mateixa manera que Espanya és plural, Catalunya també. Qui pensi Catalunya des de Vic s’equivoca, qui ho faci des de la Torrassa a l’Hospitalet, també. La catalanitat que hem de refundar ha de ser una síntesi entre el que representen bona part de les dos sociologies mitjançant identitats suaus. L’independentisme més radical ha deixat de banda la idea bàsica que Catalunya és plural. Catalunya serà la síntesi de tots els catalans o, parafrasejant Torras i Bages, no serà. I qui ha de fer la síntesi? El Parlament. Els nostres representants s’han d’asseure per decidir el futur de Catalunya i què hem de demanar a la resta d’espanyols sobre com volem ser a Espanya. Portar aquesta proposta i, si és necessari, que hi hagi una reforma constitucional. És veritat que és molt difícil d’aconseguir la majoria parlamentària per fer-ho, però el que no és admissible en un estat de dret democràtic és que no es vagi pel sender de la legalitat.

No és partidari d’un referèndum. Per què?

Soc un acèrrim defensor de la democràcia representativa. Els referèndums són binaris i divideixen entre ells i nosaltres. I quan el resultat és ajustat, depèn d’una franja de població molt petita que pot variar la seua posició per factors molt conjunturals, com s’ha vist amb el Brexit.

No veu admissible saltar-se la legalitat. Considera que la resposta judicial ha estat ponderada?

És cert que el Govern del Partit Popular podria haver fet algunes coses més, i també que els governs independentistes de Catalunya van fer un camí basat en una quimera i sense veure la societat catalana en conjunt. La resposta ha estat l’adequada una vegada esdevinguts els fets? No soc jurista per dir si les mesures del Tribunal Suprem van ser encertades o no. Penso que s’hauria d’acomodar els delictes de rebel·lió i sedició al món contemporani. Però davant de l’incompliment de la llei, que els tribunals actuïn i ho penalitzin és una cosa que hauria passat en qualsevol estat d’Europa. Dit això, la democràcia espanyola, que crec que ha sortit enfortida d’aquesta crisi, ha de ser generosa, perquè reconeguts i penalitzats els fets l’important és la conciliació, la cohesió i la concòrdia a Catalunya i Espanya, i els indults hi podrien ajudar.