Maria Barbal: «De vegades cal trencar alguns vincles per viure amb més alegria»

Tàndem, la novel·la amb què Maria Barbal va guanyar el 6 de gener el 53 Premi Josep Pla de narrativa catalana, ha arribat aquesta setmana a les llibreries editada per Destino, que té previst publicar-la també en castellà el 17 de febrer. L’escriptora de Tremp torna així a l’aparador de les novetats literàries dos anys després d’A l’amic escocès, ara amb una història allunyada del Pallars i ambientada a Barcelona, en la qual un home i una dona intenten desvincular-se de tot allò que els té atrapats per mirar d’aconseguir una felicitat més profunda i duradora.

El 2005 va guanyar el premi Prudenci Bertrana amb País íntim. Què la va impulsar a tornar a presentar-se a un altre premi tants anys després?

Mai ho he calculat, quan l’escrivia ni pensava que m’hi presentaria, perquè sempre resulta com una exposició que em fa molta mandra. Però, esclar, guanyar un premi ajuda molt el llibre i els mitjans de comunicació s’hi interessen més. En aquest cas, era més fàcil mantenir l’anonimat amb una història que no deixava rastre, a diferència de l’anterior novel·la, A l’amic escocès, que hauria estat més fàcil descobrir l’autora al ser-hi més present el Pallars.

Comenta que Tàndem és una història de felicitat. Ara és més necessària que mai.

Ja ho crec! Aquí es tracta de la felicitat particular, aquella que som capaços de donar-nos a nosaltres mateixos. Els dos protagonistes, Armand i Elena, són dos persones que havien perdut les ganes de ser felices, de disfrutar del dia a dia, de les coses bones de la vida. Tenen les seues pròpies històries i les seues diferents actituds davant la vida, però quan es coneixen es troben bé i comencen a plantejar-se coses noves junts. Tàndem és una mirada de l’un a l’altre, però també de cada un cap al seu propi interior. Aquest diàleg i aquesta reflexió els faran assolir una altra manera de viure amb més alegria i satisfaccions.

Es tracta de fugir de la rutina?

En certa manera és un carpe diem, però no d’una forma irreflexiva sinó aprofundint en les possibilitats de cada un de trencar amb les convencions establertes. És molt difícil trencar amb alguns vincles molt forts que hem construït al llarg de la vida però de vegades cal trencar amb alguns per viure amb més alegria.

Tàndem s’ha gestat en pandèmia?

No, no, la tenia escrita fa un temps. Escriure sobre la pandèmia pot ser ara un grandíssim tema, però a mi no em tempta en absolut, necessito pensar en altres coses. Tàndem va nàixer entre les meues dos anteriors novel·les més llargues: En la pell de l’altre, del 2014, i A l’amic escocès, del 2019, que van requerir més documentació i temps. Aquesta història em va sorgir d’una forma més espontània, més natural, observant la gent del meu entorn. Una ha d’atendre allò que té ganes de fer en cada moment, encara que estigui involucrada en un altre projecte. És el millor perquè si deixes passar la idea és possible que més endavant no puguis reprendre-la. És la meua manera de treballar: redactar, repassar, triar, deixar en repòs... Quan escrius una novel·la llarga, també és bo una pausa per no acabar estavellant-te.

Quan va recollir el premi, va dedicar la novel·la a la família, amics i a la gent de Tremp.

Ha estat terrible tot el que ha passat a Tremp. Ja és terrible el que vivim amb la pandèmia, però quan ocorre al poble en el qual vaig nàixer i amb les dimensions del que va succeir, em vaig quedar esgarrifada. Molta gent ho ha passat molt malament a Tremp i tantes morts toquen tota la societat. He dedicat la novel·la de tot cor a les persones de Tremp.

La pandèmia ha transformat els actes culturals comunitaris: festes, teatre, concerts, cine.

No m’agradaria que ens aïlléssim a casa i ens relacionéssim només telemàticament, canviaria la nostra psicologia individual. Aspiro a tornar a la situació anterior a la pandèmia. El teatre, els concerts, les festes populars... són insubstituïbles. I em faria molta il·lusió celebrar aquest any la diada de Sant Jordi!