Lluís Foix: «El Brexit em va desconcertar: va guanyar amb mentides i populisme»

Va començar a ‘La Vanguardia’ com a traductor del ‘New York Times’, després va passar a redactor, i d’allà a corresponsal com va sorgir?

El 1974 va sortir una vacant a la corresponsalia de Londres. Jo sabia anglès, em van preguntar si m’interessava i vaig dir que sí. Vaig començar amb un contracte de sis mesos. En qualsevol professió les coses no les busques, sinó que te les trobes.

Com era la vida d’un corresponsal a Londres en aquella època?

Abans hi havia molta més autonomia, podies administrar molt bé el teu dia i escrivies sobre allò que consideraves oportú, o que pogués interessar els lectors. Tenies temps per anar als llocs, fer vida social o assistir a rodes de premsa. La jornada acabava enviant una crònica, una nota cultural o política... ara, el corresponsal, quan es lleva, ja té diversos missatges que li diuen el que està passant al lloc on és, sobre què ha d’escriure, quant ha d’ocupar la notícia, etcètera.

Al llibre diu que formava part de l’“aristocràcia del periodisme”. Què significa?

Ser corresponsal a Londres va suposar el privilegi de conèixer i tractar en persona els grans personatges de l’època que van passar per allà. La meua estada a la capital britànica va coincidir, a més, amb la mort de Francisco Franco i l’inici de la Transició. Per allà van circular Adolfo Suárez, passant per Calvo Sotelo, Manuel Fraga... i tots feien les seues càbales sobre com seria el futur d’Espanya. El fet de poder parlar amb ells en un sopar feia que t’expliquessin més coses de les que dirien en una entrevista normal.

I també li va suposar l’oportunitat de cobrir grans successos.

Com la victòria de Margaret Thatcher a les eleccions, però en aquell moment no era conscient de la rellevància d’aquell succés. Els periodistes només escrivim la primera part de la història, que després serà revisada per historiadors, sociòlegs... i, després, per la següent generació de nou.

Parla de l’admiració que sent pels anglesos, en concret per tres de les seues senyes d’identitat.

Així és. La primera, la seua llengua, perquè històricament li han donat molta importància i han aconseguit convertir-la en l’idioma de la diplomàcia i de la política internacional, desplaçant el francès; en segon lloc, el Parlament de Westminster, que és una gran escola d’idees, retòrica, i també d’altres interessos; i finalment, la BBC, que projecta al món, d’una manera aparentment neutra i sota un gran rigor informatiu, els valors de la societat anglesa.

Ha canviat el periodisme des d’aleshores?

És diferent, ni millor ni pitjor. Manté la seua essència. Abans la informació es transmetia en vertical, ara en horitzontal. El periodisme només sobreviurà si aconsegueix mantenir la seua credibilitat davant de l’opinió pública.

Què va pensar del Brexit quan es va gestar?

Quan estava escrivint aquest llibre, el vaig deixar tres o quatre mesos per seguir aquest tema, perquè no em creia el que estava passant. Pensava que al final hi hauria acord. Tota la campanya del referèndum pel Brexit em va desconcertar: com es va fer, fent servir mentides manifestes, propaganda, populisme, supremacisme britànic... perquè els anglesos ja ho havien fet abans així, però amb més subtilesa i intel·ligència.

Va ser un error?

No puc fer prediccions, però crec que és anar contra l’esperit dels temps, en el sentit que cada vegada depenem més els uns dels altres. Alguns sectors britànics opinen que tenien raó, per exemple quan parlen de les vacunes, ja que han administrat moltes més dosis que la mitjana de la resta de països europeus. Ja veurem el que passa.

Està treballant en algun altre projecte literari?

Tinc coses escrites sobre molts temes, una de les coses que he d’agrair a la professió és tot el temps que he tingut per llegir i aprendre, crec que és la millor inversió. Però no tinc res previst, deixem primer passar el temps, a veure com es desenvolupa el tema de la pandèmia.