Jaume Cabré: “No sento pressió ni tinc cap pressa per publicar”

En poc més d’una dècada, la vida de Jaume Cabré ha fet un tomb. Ja era un escriptor reconegut i premiat quan exercia de professor al grau de Comunicació i Periodisme Audiovisual de la Universitat de Lleida però Les veus del Pamano (2004) i, sobretot, Jo confesso (2011) el van convertir en “el gran referent de la literatura catalana a tot el món”, en paraules de l’escriptor i editor Emili Rosales.

Ahir va sortir a la venda la seua esperada nova novel·la, la primera en deu anys, Consumits pel foc (Proa). Ni més ni menys que 25.000 exemplars en català i 10.000 en castellà.

És només el principi. L’editor Josep Lluch va avançar que ja s’havien contractat deu traduccions de l’obra abans que es publiqués.

I això que Cabré no ho tenia clar. És una novel·la breu que no ho era tant, però la va anar depurant, “traient tot el que sobrava” fins a deixar-la reduïda a menys de 200 pàgines.

L’estil, marca de la casa. Tot va començar amb un godall parlant-li, postulant-se per ser personatge.

Cabré tenia dubtes. “Zvi Katz em va preguntar què estava escrivint i li vaig dir que havia convertit un godall en personatge literari.” Estava preparat perquè li digués que era un disbarat, però el va descol·locar amb un despreocupat “i què?”

I aquesta resposta va ser tan decisiva que l’ha convertit en cita del llibre. “Els personatges te’ls has de creure perquè funcionin i, quan te’ls creus, són una capsa de sorpreses.” I ell s’ho va creure.

Diu que no és una faula, encara que hi hagi protagonistes animals i humans, com l’Ismael, algú que no ho ha tingut gens fàcil. 

Si ha tardat deu anys a tornar a publicar una novel·la, no ha estat per pressió sinó perquè “a la meua edat no tinc pressa”. Afegeix que prefereix no penedir-se del que publica “com m’havia passat amb algun conte en el passat”. Ha escrit i reescrit cada pàgina. Sobre l’argument, Cabré es remet a la seua infància, quan era minyó escolta i el van batejar com a Senglar Murri: “és un dret del lector”, al qual cedeix tot el protagonisme a partir d’ara. “Jo m’he limitat a explicar una història, no tinc més pretensió.”