'Nomadland' fa història als Òscar de la pandèmia

"Nomadland" va confirmar la seua aura de favorita i va triomfar als Òscar de la pandèmia, on aquesta poètica reflexió sobre la crisi del capitalisme es va emportar el premi de millor pel·lícula i amb la qual van fer història la seua directora, la xinesa Chloé Zhao, i el seu protagonista, Frances McDormand.

Zhao es va convertir en la segona dona en 93 edicions dels Òscar en guanyar el guardó a la millor direcció, una fita que abans només havia aconseguit Kathryn Bigelow amb "En tierra hostil" (2008).

Per la seua part, McDormand es va anotar la seua tercera estatueta com a millor actriu després de "Fargo" (1996) i "Tres anuncios en las afueras" (2017), una cosa que abans només havien aconseguit llegendes com Meryl Streep, Ingrid Bergman (tres Òscar cada una) i Katharine Hepburn (quatre premis en total).

"Nomadland" havia passat com un cicló per aquesta estranya temporada de premis de Hollywood que la pandèmia va posar potes enlaire. I en la seua gran nit, no va fallar.

"Sempre he trobat bondat en la gent que he conegut, en cada lloc al qual he anat al món", va assegurar Zhao.

"Així que això és per a tot el que ha tingut la fe i el coratge d’aferrar-se a la bondat en si mateix i en els altres", va afegir.

Amb el seu reconeixement a millor direcció, Zhao va estendre una magnífica ratxa internacional d’aquest Òscar que en els últims deu anys només ha tingut un guanyador nord-americà: Damien Chazelle per "La La Land" (2016).

Per la seua part, McDormand no només va triomfar com a millor actriu, que era un dels guardons més incerts de la nit, sinó que també es va emportar la distinció de millor pel·lícula de "Nomadland" com a productora de la cinta.

Després d’assolir el guardó més cotitzat dels Òscar, McDormand va fer una gran defensa de la màgia del cine i va demanar al públic que vegin "Nomadland" i la resta de nominades "a la pantalla més gran possible".

HOPKINS I EL PODER DEL VETERÀ

Semblava que el desaparegut Chadwick Boseman anava a tenir un comiat solemne en els Òscar amb un premi pòstum al millor actor per "la mare del blues", però Anthony Hopkins va acabar guanyant aquest guardó pel seu magnífic retrat de la demència en "El pare".

Hopkins, que no va participar en la gala, va aconseguir així el seu segon Òscar després de "El silencio de los corderos" (1991) i es va convertir amb 83 anys en l’actor de més edat en ser reconegut per l’Acadèmia de Hollywood.

El poder de l’experiència també es va deixar notar en l’Òscar a la millor actriu de repartiment, que va ser per a la meravellosa Yuh-Jung Youn, per "Minari".

El seu discurs va ser del més espontani d’una gala emotiva i íntima però també encotillada i mancada d’espurna. La sud-coreana va flirtejar amb Brad Pitt, que li havia entregat l’Òscar; va perdonar tothom per pronunciar malament el seu nom, i va assegurar que competir entre intèrprets no té sentit perquè cada pel·lícula és un món diferent.

Glenn Close, també nominada en aquesta categoria, va empatar amb Peter O’Toole en un rècord que ningú no vol aconseguir: el de més nombre de candidatures (8 en total) sense premi.

A més, Daniel Kaluuya es va coronar com a millor actor de repartiment per la radical i molt política "Judes i el messies negre".

ESPANYA I MÈXIC CANTEN VICTÒRIA

Dos de les cartes hispanes als Òscar se’n van anar amb un somriure a la cara.

D’una banda, l’espanyol Sergio López-Rivera va aconseguir l’Òscar a millor maquillatge i perruqueria per "La mare del blues".

També Mèxic va poder cantar victòria gràcies al so de "Sound of Metal", on figuraven com a nominats Jaime Baksht, Michelle Couttolenc i Carlos Cortés.

Pitjor sort van córrer altres candidats hispans, com la sensació xilena "El agente topo", que optava a l’Òscar a millor documental; o l’espanyol Santiago Colomo, que no va poder aconseguir el premi de millors efectes visuals per "El magnífic Iván".