'Nomadland' fa història

Nomadland va confirmar diumenge (matinada d’ahir dilluns ja a Espanya) l’aura de favorita i va triomfar en els Oscars de la pandèmia, en els quals aquesta poètica reflexió sobre la crisi del capitalisme es va emportar el premi de millor pel·lícula i amb la qual van fer història directora, la xinesa Chloé Zhao, i protagonista, Frances McDormand. Zhao es va convertir en la segona dona en 93 edicions dels Oscars a guanyar el guardó a la millor direcció, una fita que abans només havia aconseguit Kathryn Bigelow amb En tierra hostil (2008).

McDormand es va anotar la seua tercera estatueta com a millor actriu després de Fargo (1996) i Tres anuncios en las afueras (2017), cosa que abans només havien fet llegendes com Meryl Streep, Ingrid Bergman (tres Oscars cada una) i Katharine Hepburn (quatre). McDormand va fer una gran defensa de la màgia del cine i va demanar al públic que vegin Nomadland i la resta de nominades “en la pantalla més gran possible”.

Les expectatives que els premis més mediàtics del món havien creat durant setmanes sobre la fórmula amb què esquivarien la pandèmia no es van reflectir en una gala amb poc ritme, que va mantenir el seu format habitual en miniatura i en la qual van destacar enceses protestes racials, amb referències a Minneapolis i el judici celebrat la setmana passada contra el policia que va matar George Floyd. Els productors havien promès una cerimònia que seria com una pel·lícula en directe, però l’únic moment cinematogràfic en les gairebé quatre hores d’emissió va ser el llarg pla seqüència de Regina King entrant a Union Station, l’estació central de Los Angeles, que va servir com a seu alternativa.

El canvi d’escenari i el reduït aforament de 170 convidats, en lloc dels més de 3.000 que acollia el Dolby Theatre de Hollywood, van ser les úniques pistes que van indicar que eren els Oscars del coronavirus. Totes les altres coses es van mantenir com una gala habitual: amb prou feines es van veure mascaretes, hi va haver moltes abraçades i els aplaudiments van sonar mentre els guanyadors pujaven a recollir l’estatueta en lloc de somriure per una videotrucada.

Després de l’èxit de Nomadland, semblava que el malaguanyat Chadwick Boseman tindria un comiat solemne amb un premi pòstum a millor actor per La madre del blues, però Anthony Hopkins va acabar guanyant el guardó pel seu retrat de la demència a El padre. Hopkins, que no va participar en la gala, va aconseguir així el seu segon Oscar després de El silencio de los corderos (1991) i es va convertir amb 83 anys en l’actor de més edat a ser reconegut per l’Acadèmia de Hollywood.

El més espontani de la gala va arribar amb la sud-coreana Youn Yuh-jung, millor actriu de repartiment per Minari, que va flirtejar amb Brad Pitt, que li havia entregat l’estatueta, i va perdonar tothom per pronunciar malament el seu nom; i també amb el perreo de Glenn Close al ritme de Da Butt després de perdre davant Youn l’Oscar per vuitena vegada. En clau espanyola, el càntabre Sergio López-Rivera va guanyar l’Oscar al millor maquillatge i perruqueria per La madre del blues.