Estirant el fil roig de l'exili

“No és un altre llibre sobre el procés”, adverteixen els periodistes Mònica Hernàndez i Roger Tugas, autors de Ferides d’exili (Pagès Editors). El llibre recull 17 testimonis que van més enllà de l’actualitat.

“Quan Pablo Iglesias va reconèixer Carles Puigdemont com un exiliat se li van tirar a sobre perquè semblava que només hi va haver exiliats a la Guerra Civil i no és cert”, subratlla Tugas. “Hi ha hagut moltes onades d’exilis.

Hi ha un dèficit de memòria històrica.” Hernàndez, subdirectora del programa FAQS de TV3, coincideix que una de les claus del llibre és donar a conèixer la repressió del tardofranquisme. “Els exiliats de l’1-O hi són presents”, però a més de Carles Puigdemont, Marta Rovira, Toni Comín, Lluís Puig, Clara Ponsatí i Meritxell Serret, el llibre recull testimonis de represaliats pel franquisme, com Lluís Llach, encara que “diu que el seu va ser gairebé un Erasmus”, o els lleidatans Carles Sastre, Josep Maria Reñé i Aleix Renyé.

“Era necessari aquest llibre perquè no es perdés la memòria d’aquesta època”, afegeix la periodista. L’exili és un “fil roig”, encara que ha tingut molts colors, i una constant: l’independentisme.

Cadascú el viu a la seua manera, però tots coincideixen en la impossibilitat de fer plans a llarg termini. “El futur és demà, però has d’arrelar-hi una mica.

Els exiliats del tardofranquisme van haver de trencar amb el passat i viure en la clandestinitat

”

Encara que sempre sigui dur haver d’anar-se’n de casa, els autors posen èmfasi que hi ha una gran diferència entre l’exili actual i el dels 70-80. “La majoria eren militants d’organitzacions armades que lluitaven contra una dictadura i es van veure obligats a viure en la clandestinitat”, subratllen.

Ara la comunicació és més fàcil. Josep M.

Reñé i Aleix Renyé (germans, encara que s’escriuen el cognom amb diferent grafia) van deixar una carta als seus pares i se’n van anar de Lleida. Josep Maria va acabar en un quibuts israelià i Aleix continua a França, encara que no es considera un exiliat perquè viu a la Catalunya Nord.

En el cas dels represaliats per l’1-O, Hernàndez explica que s’ha volgut mostrar la dimensió més íntima i humana d’uns personatges amb una gran projecció pública. “Impacten testimonis com el de Meritxell Serret, que explica com va gestionar la solitud de la pandèmia lluny de casa seua i de la seua família.

Al llibre, fins i tot hi ha cabuda per a una història d’amor, la de Josep M. Garcia i Àngels Coté, que es van conèixer a l’exili i fa més de quaranta anys que estan junts.

“Hi ha dos maneres de viure l’exili. Amb les maletes preparades sota el llit per anar-se’n l’endemà o amb la roba penjada a l’armari perquè has perdut l’esperança.” Una lluita contra la melancolia, en paraules de Toni Comín.