'Verd Madur'

Ara mateix pot ser que l'esdeveniment pugui semblar menor, però el 27 de maig del 1968, vuit anys després del rodatge i de l'estrena en castellà, 'Siega Verde' va poder projectar-se a la pràctica totalitat de les sales cinematogràfiques catalanes com a 'Verd Madur'. Un premi a la constància del lleidatà Josep Virós i Moyés.

Josep Virós i Moyés sempre va tenir clar que la seua novel·la Verd Madur havia de portar-se a la pantalla i, a més, en català. No va ser un camí fàcil. Advocat de professió, i a contracorrent, va iniciar una batalla legal contra la burocràcia franquista (als anys 60 teòricament invencible) que va culminar, gairebé vuit anys després, amb la victòria: Franco autoritzava que, després de l’estrena el 1960, la pel·lícula pogués ser estrenada a les sales comercials, amb certes limitacions, en la llengua en què va ser escrita, i a més aguantar a la cartellera durant diverses setmanes a causa de la resposta dels espectadors, que van considerar una veritable gesta, impensable als anys 60, poder veure en un cine una pel·lícula en la seua llengua materna.

Nascut a Llessui, Josep Virós, de clara ideologia republicana i independentista, va comptar amb l’ajuda del seu gran amic el joier Amadeu Bagués, representant d’una de les marques de joieria més cèlebres a Barcelona i a l’Estat espanyol, fundant una productora que pràcticament només va treballar per a aquesta pel·lícula i en la qual va invertir bona part del seu patrimoni personal.

‘Verd Madur’ explica la rivalitat entre els Pujalt i els Xanot per dominar la zona pirinenca on viuen

Un dels elements clau del film és l’excel·lent banda sonora de Xavier Montsalvatge

Bagués era net del joier Lluís Masriera (1927), fundador de la saga Masriera-Carrera-Bagués, que encara existeix a Barcelona, dedicada a l’alta joieria i amb seu al passeig de Gràcia. En el moment de la seua mort el 1981, Bagués era vicepresident d’Òmnium Cultural i president, entre altres institucions, de Ràdio Associació de Catalunya i de la Fundació Teatre Romea.Pirene Films va pensar al principi en Juan Antonio Bardem com a director del film però per motius professionals va acabar declinant l’encàrrec, que va anar a les mans de Rafael Gil, un cineasta de tall franquista però amb títols notables com El clavo, La guerra de Dios (premiada a Berlín el 1954), La calle sin sol i Viva lo imposible, o comercials com Currito de la cruz, La reina del Chantecler o El marino de los puños de oro.

Rafael Gil va aconseguir un repartiment de luxe amb l’emergent actriu francesa Jeanne Valérie i el galant, llavors de moda, Carlos Larrañaga, acompanyats de grans secundaris com Guillermo Marín,Marta Agelat, Josep Maria Caffarel, Matilde Muñoz Sampedro o Elvira Quintillá. I altres, amb una excel·lent banda sonora firmada per Xavier Montsalvatge.

Els exteriors de la pel·lícula, a l’estar ubicada a Lleida, es van fer a la Val d’Aran, Aigüestortes i el Pallars Sobirà, concretament als voltants de Sort.Verd Madur, que també va tenir la seua versió italiana, Venere Selvaggia, explica un ancestral enfrontament en un poble del Pirineu lleidatà entre dos sagues familiars centenàries: la de Can Pujalt, rics i poderosos, i la de Can Xanot, vinguda a menys. El drama es desencadenarà quan, a semblança d’altres drames rurals, l’hereu dels Pujalt (Carlos Larrañaga) s’enamora d’una de les filles dels Xanot (Jeanne Valérie) i la deixa embarassada. Ella decideix abandonar el poble per viure la seua pròpia vida.

. Rafael Gil estava molt més ben vist que Bardem pel franquisme i no hi ha dubte que la seua presència a la pel·lícula va aplanar no poques dificultats amb la censura que, a més, va obligar a modificar el guió, suavitzant especialment el final del drama rural que es desenvolupa a la novel·la. El llibre, per cert, també va tardar a poder ser editat en català.

Els responsables de salvaguardar les essències pàtries també van ser molt exigents davant de l’erotisme que podria desprendre el film (avui dia sembla certament ridícul) en el personatge protagonista femení, descrit com una dona liberal avançada al seu temps i als convencionalismes socials del seu asfixiant entorn.

Un clar exemple d’aquesta censura la tenim en el cartell de la pel·lícula (en totes dos versions), en el qual Jeanne Valérie apareix muntant a cavall per trobar-se amb Carlos Larrañaga en una de les escenes cim de Verd Madur vestint un vestit curt, i més encara sobre la cadira. Doncs bé, la censura va obligar, al cartell i a la pel·lícula, a allargar-li la faldilla per no deixar tanta cuixa al descobert. Val a recordar que la pel·lícula que es va estrenar a Espanya (en la versió castellana, o sigui, vuit anys abans que la versió catalana), en plena febre repressora dels films d’una Brigitte Bardot que era considerada aquí d’allò més pecaminosa, va ser catalogada per ser exhibida amb un 4 (“greument perillosa”), que era el màxim de dolent que podia catalogar-se un film, que quedava reservat només per a adults molt formats, i tot i així amb reserves.

Per als no iniciats, es pot recordar que aquesta puntuació era d’obligat compliment a totes les pel·lícules dels anys 50, 60 i 70 per salvaguardar la “integritat moral i espiritual” dels espectadors davant de tanta “temptació” que arribava més enllà de les fronteres espanyoles.. Pel que fa als protagonistes principals, Jeanne Valérie (París, 1941) no va tenir gaire recorregut professional, amb quinze pel·lícules en la seua filmografia, malgrat que va destacar, a banda de Verd Madur, a La pell (Liliana Cavani, 1981).Carlos Larrañaga (1937-2012), nascut a Barcelona, descendent de família d’actors i creador d’una altra de no menys famosa, va destacar en cine, en teatre i en televisió, on va assolir la seua màxima popularitat a Los gozos y las sombras (1982) i sobretot a la comèdia Farmacia de guardia (Antena 3, 1991-1995).

‘El Judas’ va ser el pioner, però només en sales molt restringidesEn honor a la veritat, s’ha de dir que El Judas, rodada per Ignacio F. Iquino en doble versió, va ser la primera que es va veure en català en una sala de cine, encara que amb grans limitacions. Iquino la va rodar el 1952 a Esparreguera amb un únic actor professional (Antonio Vilar) i la resta actors aficionats reclutats de l’elenc de La Passió de l’esmentada localitat barcelonina.

La trama, amb un marcat caire religiós, explica com un ressentit, que en la sacra representació dona vida a Judes, maquinarà, mentirà, difamarà i manipularà per quedar-se amb el paper de Jesús a l’obra. Després d’aconseguir els seus propòsits, es redimirà amb el seu penediment, deixant les coses com estaven.. Una pel·lícula basada en la novel·la de Josep Virós i MoyésVerd Madur va ser un projecte personal del lleidatà Josep Virós i Moyés (Llessui, 1905-Barcelona, 1987) que no només va arribar a les sales comercials en català, sinó que també va ser la primera obra literària escrita en català que Franco va autoritzar que es fes en versió cinematogràfica.

La cinquena pel·lícula rodada exclusivament en escenaris lleidatansVerd Madur va ser la cinquena pel·lícula rodada exclusivament en exteriors lleidatans des que José Luis Sáez de Heredia escollís Alós d’Isil per a la seua La mies es mucha (1948), transformant-lo en la regió índia de Kattinga perquè Fernando Fernán Gómez pogués dur a terme la seua tasca d’evangelitzar els infidels. Després arribaria La pecadora (1954), d’Ignacio F. Iquino, convertint Cervera en un plató de cine; La legión del silencio (José Antonio Nieves Conde, 1956), amb rerefons de la Guerra Civil, i la icònica La fiel infantería (Pedro Lazaga, 1958), rodada íntegrament a Lleida ciutat.