Stefano Palatchi: «No acostumo a ser el protagonista i en el jazz adopto aquest paper»

Com a cantant líric ha actuat en grans escenaris com el Liceu o el Metropolitan de Nova York, per què aposta pel jazz?

Fa uns deu anys que vaig començar amb aquesta versió crooner. No m’he prodigat gaire en aquesta faceta però ara començaré a anar de gira amb el projecte. En la meua carrera al món de l’òpera sempre he tingut un públic gran i ara amb el jazz m’he trobat amb gent més jove a qui també li agrada la bona música.

Actua demà a Lleida. Què es trobarà l’espectador que assisteixi a la Seu Vella?

Oferim una selecció de clàssics. Des d’estàndards americans passant per la cançó francesa i fins a algun tema italià. Actuo amb un quintet que està format per grans músics com són David Pastor, Bernat Hernández o Filippo Fanò, que m’acompanyen sempre a tot arreu on vaig. En aquest sentit, es podria dir que som un grup d’amics que es dedica a interpretar jazz de manera autodidacta.

El 2019 va publicar ‘Crazy’, el seu primer treball com a crooner. Parli’ns-en.

És un disc en el qual presento nou repertori. Inclou quinze temes, són tot versions de clàssics del jazz amb arranjaments propis. Per la pandèmia no hem pogut fer promoció i ara començarem a fer la gira per presentar-lo al públic.

Fa un mes va rebre el pin d’or per part de l’Associació dels Amics de l’Òpera de Lleida. Què significa per a vostè aquest reconeixement?

La veritat és que em va fer molta il·lusió quan m’ho van comunicar. Es tracta d’un premi que han rebut grans personatges del líric com Montserrat Caballé o Ainhoa Arteta, així que imagina’t! A més, estic unit a Lleida familiarment i conec l’associació i els seus membres des de pràcticament la seua creació, així que la il·lusió va ser encara més gran.

Com viu la dualitat del Palatchi cantant de líric i el crooner?

Està clar que són dos propostes diferents. Quan actuo com a cantant líric ho faig disfressat, ocult sota un personatge. A més la meua tessitura és de baix i això suposa que soc darrere del protagonista, el tenor, per la qual cosa la meua exposició davant del públic no és tanta.

I en el jazz?

Allí és diferent. Quan canto jazz soc jo al cent per cent, no puc amagar-me darrere de cap perruca. Canvia la veu, canvia l’actitud, són diferents fins i tot els arranjaments tècnics del micròfon. Una vegada em van dir que el cantant de jazz ha d’actuar com un tenor a l’escenari i això és el que intento.

És complicat adaptar-se a cada moment?

La veritat és que encara no estic acostumat a ser el protagonista, són molts anys a l’òpera. Ara em toca adaptar-me a aquest nou paper i amb aquesta gira ho aconseguiré.