Francesc Gabarró, el lleidatà que Paul McCartney admirava

Francesc Gabarró i Solé (Verdú, 1914-Cavendish, 1990) és un perfecte desconegut excepte per a un minoritari grup d’experts melòmans. I és una llàstima perquè la seua vida i trajectòria musical donen per a molt. L’articulista de SEGRE Vidal Vidal li va dedicar el mes de maig passat una de les seues col·laboracions, encara que per documentar-se a fons es recomana la lectura de la biografia Francesc Gabarró: un músico entre dos mundos (Editorial Arpegio), escrita pel britànic Simon Berrill o, si més no, l’ampli reportatge que li va dedicar la revista 440 (vegeu la portada), una de les publicacions del grup Enderrock.

El lleidatà, de família de músics (el seu avi va fundar l’orquestra Els Gabarrons), va ser alumne destacat de l’Institut Musical Casals i predilecte del mateix Pau Casals. En quatre anys va cursar els set anys obligatoris de violoncel i amb divuit ja era considerat una sòlida promesa en el món de la música clàssica i en el del jazz. El gener del 1936, com a membre estable de l’Orquesta Hot Club de Barcelona, actua al Palau de la Música al costat de Django Reinhardt i Stéphane Grapelli.

La seua qualitat musical és tan alta que Francesc Casanovas convenç els seus pares per emportar-se’l de gira amb la seua orquestra per l’Índia. La Guerra Civil espanyola el va enxampar allà i hi va acabar vivint onze anys durant els quals mai li va faltar feina ni en directes, en teatres i ràdio, ni en discos, amb la Columbia Records.

El 1947 decideix fer el salt a una Anglaterra encara convalescent de les ferides provocades pels bombardejos alemanys durant la Segona Guerra Mundial. Aprova les oposicions per convertir-se en segon violoncel·lista de la London Symphony Orquestra, contreu matrimoni amb Carletta Cockburn i és pare de dos fills, Peter i Carl. El seu prestigi creix però la seua economia no tant, i Gabby, com l’anomenaven afectuosament els seus companys, descobreix una manera senzilla de millorar els ingressos: convertir-se en músic d’estudi per a enregistraments ràpids.

Francesc Gabarró sempre les va considerar com un “a més a més” de les seues activitats com a concertista tant amb el violoncel com amb el trombó de vares, instrument en el qual també era un virtuós.

A Londres va ser dirigit per directors de la talla de Toscanini, Karajan, Stokowski, Furtwängler o Giulini. De fet, la gravació, el 1977, d’El llac dels cignes de Txaikovski, a les ordres del director Richard Bonynge, es considera la millor de la història per la prestigiosa guia On Line Classics i es reedita constantment. Tanmateix, la dècada dels seixanta va ser la seua etapa daurada.

Va treballar en l’enregistrament de l’únic disc que Sinatra va realitzar lluny dels Estats Units (vegeu el desglossament) i també es va especialitzar en bandes sonores de pel·lícules. Amb John Barry va col·laborar, amb el cello, en la trilogia inicial de la saga Bond: 007 contra el doctor No, Des de Rússia amb amor i Goldfinder. Dimitri Tiomkin el va elogiar pel seu treball a la banda sonora d’Els canons de Navarone, considerada la millor pel·lícula del subgènere de comandos de la història del cine.

En aquella època les productores de Hollywood preferien gravar a Anglaterra per la qualitat dels músics i perquè la feina es resolia més ràpid i amb menys costos que a Califòrnia. 

Però el millor encara havia d’arribar. El 1965, George Martin, arranjador de The Beatles, va considerar que un quartet de corda milloraria, i molt, una cançó que anava a incloure al disc Help del grup de Liverpool. Es tractava de Yesterday. L’autor, Paul McCartney, no veia clar el tema de la corda a la seua cançó al tractar-se d’un conjunt de rock and roll.

I el mateix els passava a Ringo Starr, George Harrison i John Lennon. Tanmateix, Martin va ser persuasiu i després del sí del grup va escollir Gabby, que tampoc ho veia gaire clar, per al ja cèlebre solo de violoncel.

De fet, els components de The Beatles van acceptar amb l’única condició de fer una doble versió del tema: una amb el violoncel i una altra només amb la guitarra de McCartney, perquè el grup pogués posteriorment escollir la millor.

No cal dir quina de les dos va resultar guanyadora. Yesterday es va gravar als mítics estudis Abbey Road i pot presumir de ser una de les cançons versionades més vegades amb tota mena d’intèrprets i estils musicals.

La tasca de Gabby en el quartet de corda i amb el seu solo va agradar tant a George Martin i McCartney que hi va col·laborar novament a A day in the life i Sergeant Pepper’s Lonely Hearts Club Band, considerat el millor disc pop de la història.

Una prova del caràcter del lleidatà l’explica Berrill al seu llibre: després de l’enregistrament, Francesc Gabarró va coincidir amb Paul McCartney a la cafeteria d’Abbey Road. El Beatle el va felicitar i li va assegurar que amb Yesterday tindria moltíssim èxit. Gabby, amb un humor molt british, li va respondre: “Ah, doncs molt bé... Us felicito.”

Gravar amb Sinatra, una de les grans satisfaccions

Encara que a Francesc Gabarró, i als seus companys d’enregistrament, mai li va entusiasmar la música popular o les bandes sonores de cine, s’ha de reconèixer que no li va desplaure col·laborar amb Frank Sinatra en la gravació del llarga durada Sinatra Sings Great Songs from Great Britain als CTS Studios londinencs per a Reprise Records (Sinatra havia abandonat el segell discogràfic Capitol dels seus començaments musicals). Aquest disc de Sinatra, que en el seu moment va passar desapercebut, és ara una peça de culte per a col·leccionistes perquè és l’únic que La Veu no va gravar als Estats Units.

El mateix Sinatra no en va quedar gaire satisfet, en un moment en el qual la seua carrera semblava que s’havia estancat. De fet, el disc només es va vendre a Europa i no va arribar als Estats Units fins als anys noranta. 

El treball posava punt final a una gira, amb finalitats benèfiques, per Tòquio, Hong Kong, Tel-Aviv, Atenes, Roma, Milà i Londres. Sinatra estava cansat i tenia molèsties al coll, però, professional al cap i a la fi, el va acabar amb tan sols tres dies de feina. Al disc figuren temes com A garden in the rain, Now is the hour o London by night. Tres veritables clàssics.