«Lleida ha de potenciar-se al mapa cultural de Catalunya»

El filòleg de Cervera i professor de la Universitat de Lleida Albert Turull acaba d’emprendre una nova ‘aventura’ professional com a director dels serveis territorials del departament de Cultura de la Generalitat a Lleida. En aquesta entrevista, Turull opina sobre les nombroses ‘carpetes’ pendents de la conselleria a la demarcació lleidatana i posa èmfasi en els seus objectius principals de treball: sumar esforços amb la resta d’administracions i situar Lleida entre els principals punts culturals de Catalunya.

Professor de la Universitat de Lleida des de fa tres dècades, Albert Turull (Cervera, 1963) ha canviat les classes a l’edifici del Rectorat pel despatx de Cultura, just a l’altre costat de la rambla d’Aragó.

Quins són els objectius principals amb què arriba a aquest nou càrrec?

M’agradaria impulsar dos qüestions: treballar en xarxa per sumar esforços amb ajuntaments, Diputació, consells comarcals o, en el cas del patrimoni, els bisbats i també les associacions; i la descentralització a dos nivells. Primer, que no tot el pes cultural recaigui a la ciutat de Lleida sinó que també es beneficiïn les localitats de tota la demarcació. I després, en termes globals de Catalunya: per què Lleida no pot acollir també infraestructures nacionals? No tot ha de ser a Barcelona.

Serà el primer delegat de Cultura en més de vint anys que no haurà de ‘preocupar-se’ gaire pel litigi de l’art.

És una llàstima que hàgim vist la sortida de béns d’art d’una manera indigna. Però si els diferents fronts del litigi del Diocesà tenen més recorregut legal, no hem d’abandonar les reivindicacions. De tota manera, d’aquí a uns anys, quan tot s’hagi superat bé o malament, convindria –sobretot en benefici de la realitat cultural de la Franja– entrar en una dinàmica de col·laboració per exemple amb exposicions compartides. Esclar que ara encara existeixen moltes ferides obertes. És com un matrimoni que es divorcia i al principi la parella no vol ni parlar-se.

El Museu de Lleida ha de mirar endavant.

Sí, cal reimpulsar-lo. Ha de convertir-se en el centre principal d’una xarxa o d’un eix amb els principals espais museístics de Catalunya. Ha de ser reconegut i visitat com a tal. Públic de tot Catalunya hauria de venir a la ciutat expressament per visitar el Museu de Lleida, igual que amb la Seu Vella.

La candidatura a Patrimoni Mundial de la Unesco del Turó sembla en letargia. És més una qüestió política que tècnica?

Ho sembla perquè el treball de la candidatura ja està fet. Encara que només sigui per mantenir les formes, Catalunya mereix per part de l’Estat aquesta quota patrimonial. És el mateix que amb les carreteres: han d’invertir perquè l’Estat no pot deixar aquestes infraestructures a zero a Catalunya.

La conselleria de Cultura es ‘recordarà’ també del Museu Morera?

Sí, esclar. Em consta que el projecte del nou Museu Morera és una aposta que compta amb suports de totes les administracions, inclosa la Generalitat.

Fora de la capital del Segrià també tindrà molta ‘feina’.

La setmana passada vaig estar al Dansàneu, un festival que considero estratègic per al futur i per al qual caldrà posar tota la carn a la graella, tant des de la Generalitat com des dels mateixos ajuntaments aneuencs. Hi ha molts punts de les comarques lleidatanes amb un potencial enorme. A Cervera, l’edifici de la Universitat o el del Sindicat, que es pot aprofitar moltíssim. A Agramunt, amb l’Espai Guinovart i la Fundació Viladot que són tot un luxe. Tenim un potencial per situar la demarcació o poblacions determinades de Lleida al mapa cultural de Catalunya.

La direcció de l’Institut d’Estudis Ilerdencs ara fa una dècada li va permetre ‘trepitjar’ tot el territori.

Sí, totalment. Per això tinc al cap elements del patrimoni que són poc coneguts pel gran públic, com les salines de Vilanova de la Sal, un espai molt exportable que podria donar molt més de si. O el jaciment ibèric del Molí d’Espígol de Tornabous, o el Centre d’Art Rupestre del Cogul..., la clau és situar més elements del nostre patrimoni a les xarxes culturals, per exemple, amb tiquets d’entrada conjunts.

Acaba de visitar Cal Macià a Vallmanya. Primera carpeta ‘calenta’.

És un edifici amb una gran simbologia nacional catalana. La Generalitat propiciarà que les diferents administracions es posin d’acord sobre l’edifici i oferiria ajuts per a la restauració, però sempre amb un pla d’usos de futur per a aquest equipament. La veritat és que no hi ha a Catalunya gaires edificis relacionats amb Francesc Macià. Seria bonic imaginar una ruta Macià des de Prats de Molló, Vilanova i la Geltrú, Barcelona, l’Espai Macià de les Borges Blanques i que acabés a Vallmanya.

En definitiva, tot depèn sempre del mateix: la disponibilitat pressupostària.

L’anterior consellera, Àngels Ponsa, ja va insistir i em consta que l’actual, Natàlia Garriga, manté arribar l’any que ve al 2% dels pressupostos de la Generalitat per a Cultura.