Coneixem Eusebi Ayensa i Francesc Pastor, els noms propis dels Premis Literaris de Lleida

El gironí Eusebi Ayensa i l’alacantí Francesc Pastor són els noms un llibre d’‘homenatge’ a Grècia i la seua vinculació amb Catalunya. propis dels Premis Literaris de Lleida 2021, que es van atorgar di- vendres al Mercat del Pla. El filòleg de Figueres, exdirector de l’Institut Cervantes a Atenes, va guanyar el Premi Josep Vallverdú d’assaig amb Per la seua part, el professor de Mutxamel es va emportar el Màrius Torres de poesia amb un poemari en el qual reivindica aquest gènere. Tots dos van conversar amb SEGRE abans de la gala literària.

EUSEBI AYENSA

Ja va guanyar el Vallverdú el 2011. Ha fet doblet! Sí. Vaig dubtar molt a l’hora de tornar a presentar-m’hi. Confesso que si fos jurat no sabria si atorgar-me una altra vegada el premi. Per aquest motiu agraeixo molt que hagin distingit per unanimitat aquesta obra, De l’una a l’altra riba (Un homenatge a Grècia). Potser hauré tingut la sort dels déus de Grècia i d’Indíbil i Mandoni! La veritat és que sempre que he vingut a Lleida ha estat per coses agradables.

Què podrem llegir en aquest assaig? Vaig afegir-hi el subtítol perquè hi havia d’aparèixer d’alguna manera el nom de Grècia. El text és una barreja d’assaig històric sobre les relacions entre Catalunya i Grècia, però també és un llibre de memòries fruit de la meua estada a la capital hel·lena del 2007 al 2012 quan vaig dirigir l’Institut Cervantes d’Atenes i, a més, també un relat sociològic perquè vaig viure en aquella època els moments més convulsos en la història recent d’aquell país, amb el rescat econòmic europeu.

Van ser anys en què Grècia copava diaris i noticiaris. Quan vaig anar a Atenes tenia clar que arribava a un país en fallida econòmica però que és una potència cultural: Grècia intervinguda per la UE, retallades de sous del 50%, economia descontrolada.. “La vergonya europea”, titulaven diaris alemanys. Una crisi de valors, de crèdits i de diners ficticis. El país havia perdut els seus valors culturals. Inclús vaig contemplar un suïcidi d’una persona que no arribava a final de mes. Va ser molt depriment. A l’obra recordo les activitats que vaig organitzar, en què vaig redescobrir un passat comú que tant ells com nosaltres hem oblidat.

Vostè és un autèntic enamorat de Grècia. Actualment, en la meua feina al Camp d’Aprenentatge d’Empúries, obro la finestra i veig el jaciment. Al despatx tinc una foto en la qual es veu la platja, els pins i les ruïnes gregues. I quan venen amics grecs, exclamen: “Això és Grècia!”. Hauríem de crear una Unió Europea de la Mediterrània; econòmicament seria un desastre però ens ho passaríem molt bé.

Grècia, de bressol de la civilització occidental a cua d’Europa. Sí, és clar, el problema és que els criteris per valorar un país avui són simplement econòmics. La Unió Europea ja va nàixer com una comunitat econòmica i continua així. La cultura comuna ha quedat al marge. Per això jo reivindico aquesta cultura i aquestes arrels comunes.

Com a filòleg de llengües clàssiques ha traduït del grec i ha impartit classe en instituts i la Universitat de Girona. Sobreviuran el llatí i el grec? Els professors de clàssiques lluitem perquè no desaparegui el llatí i perquè el grec no quedi reduït a una matèria simbòlica. Si renunciem a les humanitats crearem autòmats, alumnes sense pensament crític. Els clàssics són les nostres arrels i, si els perdem, la societat s’empobrirà.

FRANCESC PASTOR

El Premi Màrius Torres porta el nom d’un poeta que coneix molt bé. Sempre m’ha agradat la seua poesia, el simbolisme dels seus poemes. A més, la biografia d’un personatge que va morir tan jove també és impactant, un valor afegit a l’hora de llegir-lo.

Per què un mestre i llicenciat en Psicopedagogia conrea la poesia? Ja fa molts anys que escric poesia. És una necessitat vital, tan important per a mi com pot ser menjar, beure o dormir. No podria passar sense escriure. Les persones sentim la necessitat de crear i deixar empremta i, per a mi, el camí més viable és a través de la poesia. Això sí, alguna vegada m’ha passat pel cap escriure una novel·la, però tinc la necessitat d’expressar-me a través del llenguatge poètic, malgrat que segurament aquest gènere no tingui tants lectors. Tots els que escrivim poesia ja ho assumim. Quina llàstima que molta gent no la conegui! Potser les visions recargolades de la vida s’il·luminarien.

Què s’hauria de fer per posar remei a aquest desconeixement? Bé, des de fa quinze anys formo part del grup Dilluns Poètics. Som set o vuit professors, alguns ja jubilats, que cada dilluns durant el curs enviem una poesia a escoles i altres centres, juntament amb una il·lustració. Volem que la poesia es mantingui viva i si li donem vida a dins de les aules, els nens la poden evidenciar i el gènere tindrà futur. Fixa’t que ara treballo amb nens de quatre i cinc anys i quan els pregunto sobre la poesia em contesten que és aquell home que deté els lladres, el policia.

Doncs publicar encara costa més. Sí, clar. És un gènere minoritari, potser el menys rellevant a nivell del lector. I publicar poesia és molt complicat si no ets un poeta consagrat. És difícil si no és a través de premis com el Màrius Torres. Des de fa vuit anys he guanyat diversos certàmens per València i amb la publicació és una manera de compartir la creació personal.

Ara ha guanyat a Lleida amb ‘Ànima’. Està buscant l’ànima? No des del punt de vista religiós! Després de molts anys de vida et vas preguntant si existeix una essència d’un que tingui caràcter d’immortalitat. Em pregunto què ha quedat en un després de tota una vida. Hi ha un cert pessimisme perquè veus que moltes coses s’han anat perdent, però també resulta gratificant veure que n’hi ha altres en les quals hem deixat empremta, sobretot en la família, els fills, la gent que hem estimat.

Escriu en català. Com veu la salut de la llengua? Ja porto trenta anys en els programes d’immersió lingüística a València, però la realitat és que l’ús social del català o valencià va caient molt. És una llengua minoritzada. Si conrear poesia és difícil, en català encara és més complicat. Però no perdo la il·lusió, és la llengua en la qual m’he comunicat amb el meu pare i la meua mare i això no pot substituir-se per res més.