Andreu Claret: «És inaudit que el gran èxode del 1939 no s'hagi portat al cine»

La llibreria Caselles acull aquesta tarda la presentació de la novel·la ‘1939. La caiguda de Barcelona’, un llibre sobre l’exili que humanitza la figura de Lluís Companys i tanca una trilogia sobre la Guerra Civil. 

Vostè és fill de l’exili, sentia la necessitat de novel·lar aquest moment històric?

Aquest és l’origen de la novel·la. Vaig nàixer a l’exili perquè tant la família del meu pare com la de la meua mare van haver d’anar-se’n després de la guerra. Va ser un èxode sense precedents. En unes quantes setmanes, més de 500.000 persones van caminar fins a la frontera, que estava tancada, i quan per fi els van deixar passar els van rebre uns soldats senegalesos que treballaven per al govern francès i els van tancar en camps de concentració. És inaudit que no s’hagi fet cap pel·lícula sobre un episodi històric com aquest.

Diu que quan va arribar a Barcelona el va sorprendre que ningú no sabés res de la Guerra Civil.

Vaig venir als 17 anys per fer el PREU. En aquell moment, les diferències entre França i Catalunya o Espanya eren brutals, però el que més em va sorprendre és que cap dels meus companys no sabia gran cosa de la guerra, quan a l’exili sempre era present. Recordo un dia que al passar pel Camp de la Bota vaig explicar a uns amics de Badalona que en aquest lloc s’havia afusellat molta gent i no en tenien ni idea. Ara es parla molt de memòria històrica, però no n’hi ha prou amb obrir fosses, és necessària una mirada crítica. La guerra va ser el resultat d’un aixecament militar contra un govern democràtic i legítim, però també hi va haver molta violència.

El seu pare, fundador d’ERC, es va exiliar com a polític, però vostè novel·la també l’exili anònim de la família de la seua mare.

Quan era petit, encara que teníem pocs recursos, jo esmorzava amb una cullereta de plata. Un dia vaig preguntar per la resta del joc de coberts i la meua àvia em va explicar que van haver de deixar-la al voral d’una carretera, camí de França, perquè es va trencar el cotxet de nadó amb què transportaven els seus pocs béns. Van guardar aquesta cullereta: era tot el que tenien.

Vaig començar la novel·la amb la idea de donar veu a persones anònimes, com la meua família materna, però era inevitable fer referència al context històric.

I Lluís Companys es va convertir en un personatge central.

El drama humà de Companys serveix de metàfora per explicar la tragèdia col·lectiva que es vivia. El va abandonar tothom, inclosos els seus, que el culpaven injustament de tots els mals de la República mentre ell patia enormement pel seu fill, ingressat en un sanatori a França. El seu final va ser d’una gran dignitat, com en els versos de Petrarca: “Un bel morir tutta una vita onora.”

Aquest retrat humà de Lluís Companys el fa a través d’un personatge de ficció, un boxejador del Tarròs.

Sí, Manel Plandiure és un personatge inventat, però hi va haver molts boxejadors republicans i d’esquerres que van fer d’escortes de polítics. El fet que fos del Tarròs em permetia que tinguessin una relació més propera.

També fa un homenatge a Irene Polo.

El personatge d’Irene Moragues és un homenatge a una periodista excepcional que em serveix per relatar el masclisme que es vivia també a la República, en especial amb una dona lesbiana. Agnieska és un altre personatge femení clau, una prostituta polonesa a través de qui narro el drama dels jueus, atrapats en terra de ningú.