La novel·la més experimental de Miquel Àngel Estradé

Miquel Àngel Estradé, exalcalde de les Borges Blanques, exdiputat al Parlament i exsenador per ERC, s’ha jubilat de la política, però està molt actiu com a escriptor des que el 2015 va guanyar el premi Andròmina de narrativa per la seua obra L’assassí que llegia Vidal Vidal. “No paro d’escriure”, reconeix. “Tinc quatre o cinc novel·les en un calaix.” Però no totes esperen el somni dels justos.

Ediciones Oblicuas acaba de publicar La noia que em servia l’esmorzar, un llibre en el qual canvia de registre. “Havia alternat la temàtica històrica i el gènere negre i em venia de gust un canvi.” La noia que em servia l’esmorzar narra la història d’un escriptor extravagant que fabula sobre com és la vida de la cambrera que l’atén cada matí. Dedueix que la seua existència és avorrida i li proposa un canvi a través de la literatura.

“Ni jo soc l’escriptor ni està basat en ningú que conegui”, adverteix. De fet, això és només el punt de partida, perquè la novel·la és experimental. “M’he deixat portar per les lectures que vaig fer en els anys setanta de literatura de l’absurd, surrealistes...” Estradé sap que pot desconcertar els seus lectors, “però als que entren en el joc, els agrada i jo m’ho vaig passar molt bé escrivint”.

En aquesta particular reflexió sobre les fronteres entre realitat i ficció, Estradé fins i tot s’ha atrevit amb automatismes.