Un llibre reuneix mil dites de Ponent en perill de 'mort'

Si la batalla per l’ús social del català o per la seua supervivència a les plataformes digitals encara pot guanyar-se, sembla en canvi que les dites populars en aquesta llengua ja han begut oli. L’escriptor de Peramola Josep Espunyes (1942), establert a Barcelona però amb arrels a tota prova a l’Alt Urgell, ha reunit un miler d’exemples al llibre 1.000 dites ponentines (Edicions de 1984) per mirar de salvar de la desaparició “un patrimoni lingüístic excepcional”. El volum, a tall de diccionari, enumera fins a cinc-centes dites populars, amb una definició del significat i un sinònim, amb la qual cosa la xifra total ascendeix al miler.

Espunyes va assenyalar que procedeixen de municipis com Peramola, Coll de Nargó, Bassella, Oliana i Rialb, “però moltes es deien també en altres llocs del domini lingüístic català”. Com a exemple, la d’haver begut oli, una cosa que ja no té remei, de la qual no et pots escapar. L’escriptor, especialista en treballs d’investigació històrica i antropològica, revela sobre aquesta dita que “procedia d’una antiga prova que se li feia al difunt per comprovar si realment estava mort: se li donava oli d’oliva i, si no l’escopia, volia dir que estava mort de veritat”.

“L’ús d’aquestes dites populars era comú entre els nostres avis però avui dia els joves ja gairebé no saben què volen dir”, va lamentar Espunyes. En aquest sentit, aquesta lenta desaparició està també vinculada al triomf del món urbà sobre el rural. “Són la sal de la llengua, perquè les dites, els proverbis i els refranys van nàixer de la parla del poble, la majoria vinculats al món pagès i també a la creença religiosa i la cultura llatina”, va comentar l’autor.

“Jo soc fill de pagès, però els joves d’avui no saben el que és una dalla, garbellar o fangar, i és una llàstima perquè totes les dits o refranys tenen en comú que ofereixen una conclusió, un ensenyament o una norma de conducta fruit de l’experiència de generacions anteriors”, va afegir.