Novel·la pòstuma de Gallardo, un cant a la vida i a la seua gosseta

No hi ha res que soni a comiat a El gran libro de los perros, novel·la gràfica pòstuma que Miguel Gallardo va dibuixar a quatre mans amb la seua esposa, Karin Du Croo, i que van convertir en un cant a la vida canalitzat per l’afecte a Cala, la seua gosseta adoptada, que els va ajudar a suportar la pandèmia i el tumor que va acabar amb la vida del dibuixant i il·lustrador lleidatà el passat 21 de febrer, als 66 anys. L’editorial Astiberri acaba de publicar ara, quan no es compleixen ni tres setmanes de la defunció de l’artista, aquesta obra en la qual Gallardo i Du Croo s’alternen al llarg de les pàgines a l’hora d’oferir el seu punt de vista per explicar com va ser l’adopció i l’adaptació de Cala, però deixen que sigui la gossa la que, amb “accent” andalús, ofereixi la seua “pròpia” versió del viatge des de Jaén i l’arribada el 2019 a la llar barcelonina de la parella. La gosseta es va convertir en un salconduit essencial perquè Gallardo i Du Croo poguessin alliberar la ment amb llargs passejos durant els mesos durs de pandèmia; també per a la Maria, la filla autista del dibuixant, amb la qual, “per instint”, va connectar en la seua primera trobada, al posar-li el morro entre les cames.

L’alegria de viure de l’animal, la curiositat pel nou entorn domèstic i les obligacions que comportaven cuidar-la van ser una espècie d’antídot contra l’inevitable desànim de la malaltia. “Encara que sembli una mica Paulo Coelho, la Cala ha entrat en les nostres vides amb potència curativa i al final ens ha portat a participar junts en un projecte que ens fa recuperar la curiositat i la il·lusió per la vida”, assenyalava el matrimoni d’autors –es van casar al gener, poc abans de la mort de Gallardo– en una carta a la seua gossa que clausura el llibre, i que ha de llegir-se, malgrat tot, com una exaltació de l’existència: “Gràcies, Cala.”