Antoni Gelonch: «Sartre guanya el debat, però les tesis de Camus defineixen l'Europa actual»

Antoni Gelonch no para. Des que es va jubilar i va tornar a la seua Lleida natal aquest advocat, alt executiu de farmacèutiques internacionals i col·leccionista d’art, ha publicat una desena de llibres. L’últim, Camus vs. Sartre (Editorial Viena), el presenta demà a la llibreria Caselles de la mà de Josep Maria Forné.

Camus vs. Sartre tanca una trilogia sobre debats que no s’han resolt.

Hi ha tres moments històrics en què les societats europees van fer debats que nosaltres tenim pendents. Vaig començar a gestar aquest projecte quan vaig tornar de la meua llarga estada a l’estranger, a finals del 2013. Em va cridar l’atenció que aquí els debats es fessin a crits i vaig pensar que hi devia haver una raó històrica perquè fóssim tan unidireccionals, tan sectaris. Em vaig adonar que la nostra societat no havia fet el gran debat que va suposar la reforma luterana. Tampoc vam acabar amb les institucions de l’Antic Règim, per això vaig fer el llibre sobre Napoleó, com un pretext per parlar de les revolucions burgeses que travessen Europa durant el XIX i que aquí tampoc van arrelar perquè estàvem immersos en tres guerres dinàstiques absurdes per veure qui era més reaccionari. A Europa es va aconseguir acabar amb les institucions de l’Antic Règim. I no em refereixo només a la monarquia, encara que es va abolir en molts països, sinó a la forma en què l’administració s’adreça als ciutadans. A les nostres institucions qualsevol que estigui investit d’un mínim d’autoritat es comporta amb un autoritarisme inconcebible als EUA o a França. No hi ha més que dirigir-se a l’Agència Tributària o a una taquilla de Renfe per veure que el tracte cap al ciutadà no és respectuós.

I el tercer gran debat va ser Camus vs. Sartre?

Camus representava la socialdemocràcia i Sartre, una esquerra més dogmàtica. Aquest debat és troncal per entendre la democràcia i aquí tampoc es va fer perquè estàvem en ple franquisme.

Aquests debats expliquen l’Europa actual?

Totalment. Si s’analitza el resultat de la primera volta de les eleccions franceses veiem que el sistema de partits tradicionals que ha sostingut la V República no arriba al 7 per cent de vots, quan tots els presidents anteriors havien estat republicans o socialistes. Hi ha una ruptura. És en aquest context que es produeix una eclosió dels populismes per ambdós bandes. L’extrema dreta representa el 31 per cent de l’electorat i l’extrema esquerra, un 23 per cent. La suma dels dos populismes, doncs, és majoritària a França. I per això no està tan clar qui guanyarà diumenge. Sartre estaria amb l’esquerra dels insubmissos, i Camus estaria molt preocupat per la situació. L’ascensor social no funciona, el sistema de protecció social s’ha enquilosat i el problema és que França no sap reformar, sempre ha avançat amb revolucions.

Què queda de Sartre i què de Camus?

En el moment històric en què es produeix el debat, Sartre el guanya clarament. Però quaranta anys després de la mort de Sartre, la batalla l’ha guanyat Camus, almenys fins ara. Hem tingut una esquerra moderada, la llibertat s’ha imposat sobre el concepte de justícia i fins ara s’ha tingut clar que el final no justifica els mitjans, en contra del que deia Sartre. Aquest justificava la violència perquè deia que era necessària per imposar un bé superior: el triomf de la història sobre l’individu. Amb els anys, la visió de Camus és la que s’ha imposat: el final no justifica els mitjans i la llibertat preval per sobre de la justícia. Però recalco el “fins ara” perquè veiem que els règims totalitaris tornen amb força. Putin justifica els atacs a població civil perquè hi ha un bé superior que és la llibertat dels russos del Donbass. Diu que la invasió d’Ucraïna és noble perquè l’objectiu ho és. Camus el combatria i Sartre hi estaria d’acord. Sembla un llibre sobre el passat, però aborda temes que tenim sobre la taula.