Rosa Fabregat: «No anava als premis literaris perquè sempre guanyaven homes»

La lleidatana Rosa Fabregat (Cervera, 1933) va rebre el passat 27 de maig a Barcelona un dels Premis Nacionals de Cultura d’aquest any, en reconeixement a la seua trajectòria literària com a poeta i narradora. Una setmana després de l’emoció de l’acte i de rebre innombrables felicitacions, de tornada a la seua llar a Lleida de les últimes dècades va compartir amb SEGRE records i opinions d’una vida dividida entre la seua antiga dedicació professional, la farmàcia, i la seua passió per la literatura.

Fa cinc anys va rebre la Creu de Sant Jordi i ara, el Premi Nacional de Cultura. Quina distinció li ha fet més il·lusió?

Aquesta última, sí, sí! El Premi Nacional de Cultura és el més gran que hi ha. Quan em van trucar per dir-me que me l’havien concedit, vaig pensar que ara ja em puc morir. Sempre havia suposat que mai tindria aquest reconeixement a la meua trajectòria literària.

Aquests reconeixements públics solen arribar tard.

Sempre passa, sempre arriben al final. I més en el cas de les dones. Recordo que durant la meua carrera d’escriptora vaig quedar finalista en alguns premis literaris.. Però és que sempre guanyaven els homes. No em presentava a la majoria de premis perquè ja sabia que només guanyaven els homes. Ho tenia assumit. Fa uns anys que això ha començat a canviar.

Com va nàixer la seua vocació literària?

Suposo que va ser el meu pare, que tenia molts llibres a casa, sobretot de poesia. Vaig començar a llegir de nena els poemes de mossèn Cinto Verdaguer. Cada Nadal em feia pujar a un tamboret per recitar poesia o llegir relats davant de la família. També des de molt joveneta vaig començar a escriure poemes, això sí, en castellà, perquè no sabia català ni es podia aprendre a classe. Tenia 13 anys i encara conservo aquella primera llibreta amb els meus escrits, que va enquadernar la mare.

Llavors, la família es va traslladar de Cervera a Lleida.

Sí, vaig cursar el Batxillerat a les Escoles del Treball i vaig continuar escrivint perquè m’agradava molt. Fins i tot vaig publicar poemes a la premsa de l’època.

I va arribar la universitat. Per què es va decidir per Farmàcia?

El meu pare volia que estudiés Medicina, però jo volia fer Farmacia. Sempre m’han agradat més les plantes, la botànica..., que el cos humà!

Va ser una etapa dura a Barcelona.

Vivia a les Franciscanes del carrer Santaló. Anava a classes al matí a la universitat i, a la tarda, feia classes a les internes. En català, encara hi ha alguna alumna que m’ho agraeix. No em pagaven res, era a canvi de la manutenció. Havia d’estudiar durant la nit.

Va treballar en un laboratori d’una multinacional i, des del 1975 i fins als 90, a la seua farmàcia a Llorenç del Penedès. D’on treia el temps per escriure?

De nit! Quan acabava la jornada, llavors de nit era el meu únic temps lliure. El 1978 vaig guanyar el meu primer premi, el Vila de Martorell de poesia per Estelles. Allò em va animar i, dos anys després, vaig publicar la meua primera novel·la, Laberints de seda.

També es va decidir per conrear la ciència-ficció.

Sempre m’ha agradat el món de la ciència. I em vaig trobar amb Antoni Munné-Jordà, referent del gènere a Catalunya. Al final, vaig ser la primera presidenta de la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia. Tanmateix, mai m’he volgut encasellar. Sempre he tingut vocació lliure, com una au.

Vocació lliure que es va reflectir a la novel·la La capellana. Era l’any 1988 però encara va irritar.

A l’Església no li va fer gràcia i hi va haver moltes cartes a la premsa criticant la trama protagonitzada per una dona sacerdot. Mai les vaig contestar. Tothom és lliure d’escriure el que li sembli. Les dones som la meitat de la humanitat i el Sant Pare no ens té en compte.

Feminisme fa quaranta anys.

Sí, estem millor que als anys 80 però encara queda molt camí per recórrer. Això sí, jo sempre he pogut tirar endavant tot el que he volgut. També he tingut un bon company de vida.