Josep Varela: “Viure 12 anys a la Seu Vella em va marcar”

“És molt habitual que els pares no expliquin la seua vida als fills i que aquests tampoc els la preguntin. Amb la pandèmia em vaig espantar, vaig pensar que potser els meus fills no sabrien mai res sobre la meua vida i em vaig decidir a explicar-la en un llibre.” Així va sorgir L’habitant de la Seu Vella (Pagès Editors), el volum amb el qual el professor, polític i escriptor lleidatà Josep Varela (1943) explica les seues vivències de set dècades de vida a Lleida, algunes de les quals insòlites. De fet, pocs coneixen o recorden que, literalment parlant, va viure durant dotze anys a la Seu Vella.

Intencionadament, ahir va presentar el llibre als mitjans de comunicació al claustre del monument. Amb una punta d’emoció en el record, va reviure el piset que va ocupar el 1950, amb només set anys després d’arribar a Lleida amb els seus pares des del seu Besalú natal: “Aquí, la capella de Sant Bernat era el menjador, cuina i lavabo; a l’esquerra, la capella de Sant Pelip i Sant Jaume era l’habitació dels meus pares; i a la dreta, la capella de Santa Eulàlia era la meua habitació.” Varela va recordar que el seu pare era un canteiro gallec que treballava en la construcció a Besalú i la seua mare era una treballadora del tèxtil del poble, “fins que la campanya de Regiones Devastadas els va contractar per venir a Lleida a reparar el monument, que els franquistes i les tropes des de Felip V havien destrossat”. D’aquesta forma, com que el seu pare també era el conserge de l’edifici, Varela es va convertir, pràcticament fins als dinou anys, en habitant “del que llavors tots coneixíem com el Castell Principal de Lleida”.

De nen, encara va compartir alguns anys amb els últims destacaments militars de la fortalesa, que “em van adoptar com si fos la seua mascota, fins i tot vaig aprendre a jugar a futbol amb els militars, al terreny que avui és la plaça de la Sardana”. Al llibre, encara recorda com cada dia “baixava” a Lleida, a classe al col·legi Cervantes, i de tornada al Turó, ja de nit, el militar de guàrdia a la Porta dels Apòstols cridava “¿Quién vive?”, “i havia de respondre-li que era jo, que tornava a casa”. Però el volum, de més de 375 pàgines, il·lustrades amb fotografies de l’autor des de petit, és molt més que els records d’infància i adolescència.

“Viure durant dotze anys a la Seu Vella, amb tot el que comportava de solitud i restriccions, segurament va marcar per sempre la meua personalitat”, va assegurar ahir aquest mestre que, després dels seus estudis a Barcelona, va tornar a Lleida, on va desenvolupar una longeva tasca pedagògica –catedràtic de Matemàtiques, primer director el 1976 de l’institut Gili i Gaya– i també amb una intensa carrera política a la Paeria, el Parlament, el Senat i el Consell d’Europa. A la Seu Vella, el van acompanyar ahir la responsable de Pagès Editors, Eulàlia Pagès, i el director dels Amics de la Seu Vella, Joan Ramon González. Aquest va comentar que “el llibre es llegeix com una novel·la basada en fets reals. Segurament, el fet que de nen ensenyava l’edifici a la gent li va impregnar la vocació d’ensenyar com a mestre i d’explicar tot allò que més estimes”.

“M’hauria agradat moltíssim ser alcalde de Lleida”

Josep Varela va confessar ahir que “m’hauria agradat moltíssim ser alcalde de Lleida, però el partit no va tenir paciència per deixar-me continuar en la cursa electoral per a la Paeria”. Al llibre dedica uns quants capítols al seu pas per l’ajuntament de Lleida, on va ser regidor i portaveu de CiU entre el 1991 i el 1999, una etapa dominada pel socialista Antoni Siurana. “A les primeres eleccions, va guanyar per majoria absoluta, però a les segones ja va perdre aquesta majoria. Encara penso que si m’haguessin deixat presentar-me a les terceres, el 1999, hauria pogut guanyar, però no hi va haver paciència”, va dir Varela. Això sí, va afegir que “a la vida quan es tanca una porta, se n’obre una altra, en el meu cas les del Consell d’Europa a Estrasburg”.