Juan Cal: «La literatura del futur es consumirà més en pantalles»

El periodista i escriptor lleidatà Juan Cal acaba de publicar la seua quarta novel·la, Crim al bancal, amb què s’estrena en el gènere negre i policial i la primera també en català. Dijous vinent (19.00 h) la presentarà al públic al Cafè del Teatre de Lleida, acompanyat d’un autèntic especialista en Crims, Carles Porta, i de la periodista de SEGRE Anna Sàez. Cal explica que s’ha pres aquesta nova aventura literària com “un repte personal i un joc” i avança que ja té a punt una segona entrega del que serà una trilogia. 

Juan Cal, exdirector executiu de SEGRE, es va estrenar en el terreny literari el 2015 amb El exilio de Mona Lisa, títol que van seguir Operación Bucéfalo el 2018 i Generación 1974 el 2020. Ara, en el seu quart llibre, Crim al bancal (Pagès Editors), ha fet un canvi radical de registre.

Després de tres novel·les de ‘memòria’, amb el teló de fons de diferents èpoques de la història del segle XX, per què el salt ara al gènere negre? Tenia moltes ganes de participar en aquesta onada literària detectivesca que s’ha donat a Lleida en els últims anys, amb autors com Emili Bayo, David Marín, Ramona Solé, Montse Sanjuan o Rafa Melero, una autèntica generació d’escriptors del gènere negre de molta qualitat.

Se suma a un gènere que sempre ha estat de moda, mai ha perdut vigència. Clar, no és cap moda actual. Fa més de cinquanta anys ja triomfava a Catalunya la col·lecció de novel·la policíaca Cua de Palla, d’Edicions 62, dirigida pel lleidatà Manuel de Pedrolo. Va ser una col·lecció emblemàtica de novel·la criminal en català, o traduïda per escriptors com el mateix Josep Vallverdú. A l’actualitat, sembla com si estigués més de moda perquè els festivals literaris que se celebren d’aquest gènere li donen més visibilitat.

També ha ‘saltat’ a la llengua catalana. Sí, ha estat tot un repte sortir del meu idioma de confort, el castellà, la meua llengua materna i literària. Al llarg de la meua trajectòria professional periodística havia escrit molts articles en català, però clar, no és el mateix un centenar de línies que 150.000 paraules en català. De vegades cometo errors pel fet de pensar en castellà i no traduir-ho exactament al lèxic català. Però la feina de l’escriptor no és individual i solitària. Abans que el llibre arribi a mans dels lectors passa per mans d’amics que et donen la seua opinió, per una editora que et millora la novel·la i per un corrector que aprofundeix encara més en petits detalls per arribar al català més canònic. Col·laboracions que han passat la camussa al text perquè brilli al màxim.

Què passa a ‘Crim al bancal’? Un pagès descobreix un cadàver al seu tractor enmig de la seua finca de fruiters. És una arrancada de la història molt cinematogràfica, com un moviment de càmera fins a descobrir el cos. A partir d’aquest fet, es desenvolupen dos trames en paral·lel, amb la possibilitat que hi hagi uns autors o altres en funció que siguin unes víctimes o d’altres. De fet, fins al final el lector no sabrà ni qui és la víctima ni qui l’autor del crim. La tensió de la trama em permet anar explicant el que de veritat m’interessa: casos de corrupció, d’abús de poder en la política, d’abusos sexuals, abusos als immigrants.

Un thriller rural? No, en absolut. No és una història de pagesos. De fet, l’únic que apareix a la novel·la és el que troba el cadàver al principi. La trama es desenvolupa en un entorn periurbà, aquell lloc en el qual el maó va desplaçant cada vegada més l’arbre. Llocs que tots hem vist de nens, que han passat de paradís de la infància a desaparèixer sota blocs de pisos, del verd dels camps al roig dels maons, llocs en els quals el gris envaeix el verd de la naturalesa.

En una ciutat inventada? Sí, Mascançà, un nom que sona bé i que no té res a veure amb Mollerussa i el Pla d’Urgell. Fa gairebé quaranta anys, Vidal Vidal em va parlar del Clot del Dimoni, que els àrabs anomenaven Mascançà, per la seua duresa abans de l’arribada de l’aigua del Canal d’Urgell. A la novel·la, m’he inventat una ciutat amb aquest nom, que té un paper important de nucli de la història.

I els protagonistes? Volia com un personatge bicèfal: un periodista ja gran, que ja comença a estar de tornada de tot després de molts anys de decepcions, i una advocada jove, feminista, amb grans ideals de transformació del món i molt activa sexualment. De fet, són com les dos cares d’una mateixa moneda. Els dos es posen junts a investigar aquest cas. Moltes vegades discrepen, però al final s’entenen, i fins i tot acaben al llit.

Algú de Lleida pot sentir-se identificat amb algun dels personatges? Sincerament, no ho crec. Cada personatge és com un Frankenstein construït de trossos i coses que he conegut o gent que he tingut a la memòria. El cap d’un escriptor és com una formigonera en la qual barreges coses (ciment, aigua, sorra...) per treure’n el formigó. Si un corrupte s’hi reconeix al llegir-la, ell mateix, però no pensava en ningú en concret quan l’escrivia sinó en molts alhora. La veritat és que és més fàcil modelar des de zero un nou personatge que no construir-ne un de ficció a partir d’una persona real.

Tindrà continuïtat aquesta singular parella? En principi, he pensat en una trilogia. Però no tant per conservar aquests dos personatges, que són el decorat de la novel·la, perquè els protagonistes de veritat són la víctima i els possibles culpables. Vull que el periodista i l’advocada no siguin els elements centrals sinó el fil conductor de les històries. De fet, ja tinc gairebé enllestida la segona entrega, entorn d’un crim que s’assembla molt a un fratricidi per una herència que va ocórrer al Pirineu als anys 80, encara que tot descontextualitzat respecte a la realitat. Serà un homenatge al pallarès –no sé si tindré èxit– i a un escriptor com Pep Coll.

Sembla una sèrie novel·lística molt de cine. Li agradaria que la història saltés a la gran pantalla o a les plataformes? Des de mitjans del segle XX, tots els autors que han vist cine pensen a escriure en moviments de pel·lícula. A tots ens agradaria que la nostra novel·la saltés a l’audiovisual, perquè crec que la literatura del futur es consumirà cada vegada més en pantalles i menys en paper. Però, això sí, sempre hi haurà algú al darrere que l’hagi escrit.