Francesco Tristano: «El concert de demà serà una experiència immersiva»

Francesco Tristano (Luxemburg, 1981) actua demà a l’Auditori Enric Granados amb un plantejament artístic que mostra una mentalitat oberta i una actitud experimental al combinar una formació clàssica formal amb coneixements pioners de música electrònica. Guardonat internacionalment, ha publicat una dotzena d’àlbums. També ha fundat el seu propi grup de cambra, els New Bach Players.

Com es definiria? No acostumo a definir-me en paraules, sinó en la música mateixa. La meua música es defineix pels àlbums que produeixo. Cada àlbum conta una història, i tots els àlbums que he fet sumen el meu camí en la música, a l’espera que arribi el vinent.

Què sent quan toca el piano? Intento tenir la ment blanca, o sigui sense imatges predefinides. És un moment molt especial, d’excepció. La idea és disfrutar i sentir-me lliure. Les sensacions poden variar molt, entre notar la temperatura, o la comunicació amb el públic, o ambdós alhora.

Bach és el seu compositor favorit... ...Des de sempre.

Però omple el seu repertori amb músics menys coneguts: Rameau, Bull, Gibbons... Entre els seus objectius es planteja una culturització dels seus espectadors? No necessàriament. És que hi ha molts compositors marginals que s’han quedat oblidats. El cànon de vegades no és just, ni justificable. A mi m’agrada buscar aquestes obres belles amagades i compartir-les amb el públic. Si serveix per ampliar perspectiva i coneixements a la gent, doncs molt millor.

Quins pianistes l’han influït més? Les meues dos grans inspiracions del segle XX són Glenn Gould i Friedrich Gulda.

Aquest vessant experimental seu de relació amb l’electrònica, és un recurs per desfogar-se de la rigidesa del discurs clàssic? Pot ser. El fet és que la música electrònica és l’última música desenvolupada per l’ésser humà i m’agrada participar-hi i aportar-hi el que pugui. El que passa és que soc pianista i allà entra el piano acústic en el discurs de la música electrònica.

Vam tenir l’ocasió de veure’l actuar a Lleida amb el trio Aufgang. Això va ser fa uns dotze anys. Era una altra època, també un altre món. Va ser un concert molt bonic seguit per un sopar espectacular a base de caragols a la llauna.

Ens pot fer algun apunt del que el públic de Lleida es trobarà demà a l’Auditori Enric Granados? És un espectacle immersiu, que parteix de la música antiga però que es contextualitza a la nostra era. Els primers 40 minuts són lineals, acompanyats per una alba en temps real projectada en una pantalla. El que segueix és una sorpresa que prefereixo no revelar abans de temps.