«M'encanta Lleida, però gairebé mai m'han trucat per anar-hi a tocar»

Amant de sons rockers clàssics (Bowie, Dylan, Rolling Stones, Tom Petty, Neil Young...), Rubén Pozo és ben conegut per haver estat, amb Leiva, la meitat del duo Pereza, encara que alguns també el recordin pel seu passat al seminal combo madrileny Buenas Noches Rose.

El que ha après durant tots aquests anys i experiències li serveix per mostrar amb especial sensibilitat i molt delicat tacte un grapat de cançons quotidianes i reflexives, composicions infectades d’acords màgics que esgarrapen sense pietat amb grapes de vellut. Pura emoció en cada un dels temes, nua sinceritat en cada una de les estrofes. Demà i divendres podrem veure’l i escoltar-lo a Lleida, a Can Ramon a les 21.00 hores (18 €).

Entrevista.

El gran públic desconeix que vostè és català de naixement.

Sí, sí, vaig nàixer a Barcelona el 1975. Per part de mare tots són barcelonins. Per part de pare, tots són de Madrid. Quan tenia només un any, ja havien marxat els meus pares a viure a Madrid, on vaig créixer i on continuo vivint.

Malgrat que ja fa força temps de la dissolució de Pereza i l’inici de la seua etapa personal com a cantautor elèctric, voldria que expliqués com es porta a terme una descompressió així, baixant del cim al terra dels mortals, i sense morir en l’intent...

Al final és una qüestió de sentir-te músic. Agraeixes cada nit de concert amb un públic que ha connectat amb les teues cançons.

Ja siguin 35, 80, 300 o 1.000 persones. Aquest és el meu ofici: escric cançons, les gravo, les publico i surto per les sales a interpretar-les en directe. Em dona menjar, em dona una missió a la vida i adoro fer-ho. Quan hi penso profundament m’adono que soc un privilegiat. Un afortunat.

Ha publicat fins a la data El que más (2012), En marcha (2015), Habrá que vivir (2017), Mesa para dos (2020) amb Lichis, i Vampiro (2022), és a dir, cinc àlbums en una dècada. Ha evolucionat? Ha madurat com a artista?

Estic orgullós de cada un dels meus discos. En cada un he posat tota la carn a la graella. Vaig ser valent i els déus em van recompensar amb algunes cançons bones de veritat. No sé si he madurat o no. El que sí que sé és que continuo connectant amb un públic que s’ha sentit atret per la força de gravetat de les meues cançons. És l’únic que m’importa. De vegades soc més madur i altres vegades un immadur incorregible. Així és la vida. Així són les cançons. Així som.

Considera Vampiro el seu millor àlbum fins avui?

Vampiro m’agrada un munt. És veritat que l’últim que treus és sempre el que més t’agrada. Ho tens molt menys suat i estàs desitjant que l’escolti tothom. El resultat final de Vampiro va superar les meues expectatives. Per la meua part, missió complerta. En qualsevol cas, ja estic maquinant coses noves per al futur.

Ruben Pozo - Vampiro

En les seues actuacions en directe, sembla que es troba còmode movent-se sol per aquests escenaris de Déu. S’ha plantejat plasmar aquesta experiència, discogràficament parlant?

Un àlbum de veu i guitarra a pèl, a l’estil Bob Dylan dels començaments, és una idea que em porta rondant el cap des que vaig començar a fer aquest tipus de format tan bàsic.

La majoria de les meues cançons s’aguanten perfectament d’aquesta manera, nues d’artifici. Es queda l’essencial: una melodia, uns acords i una història explicada i cantada. Des de fa segles a això se li diu cançó. La veritat és que, si em poso a filar prim, em sento més cançonista que músic.

Per Lleida no s’ha prodigat gaire. No li agraden, els caragols a la llauna?

Ha, ha, ha... M’encanta Lleida, però pel que sigui gairebé no m’han trucat per anar-hi a tocar. Can Ramon m’ha donat l’oportunitat i em sento molt agraït per això. Soc tot ganes d’aprofitar aquest regal que se m’està oferint a Lleida. Hi vaig amb tot. La meua missió és que vulguin que torni.. moltes vegades més.

Per acabar, què ens prepararà per a les seues actuacions a Can Ramon?

Un tio a guitarra i veu tocant cançons que parlen de tu, de mi, d’ahir, d’avui.. No importa fins i tot si no has escoltat res meu mai fins ara. Això deixa-m’ho a mi. Prejudicis fora, això sí. He estat en diverses bandes i en mil escenaris al llarg dels anys, però aquest cap de setmana tot aquest camí em porta a Can Ramon. És l’únic que importa.