Néstor Bayona: «M'atreu poder inspirar música amb les mans»

Néstor Bayona (Lleida, 1985) es va iniciar en la música en el Conservatori de Lleida, on va estudiar piano. Ja ha tocat a l’Auditori Enric Granados en alguna ocasió, però dissabte complirà un somni: debutarà a casa com a director al capdavant de la Simfònica del Vallès en el concert final del concurs internacional de piano Ricard Viñes (19.00, 10 € / 9 €).

Després de la seua formació a Lleida se’n va anar a estudiar el Regne Unit. Per què aquesta destinació en especial?

Sempre vaig sentir des de molt jove una gran afició per la cultura anglesa i, com a músic, tenia un referent, el director britànic Simon Denis Rattle, actual director musical de l’Orquestra Simfònica de Londres.

Per què va elegir la direcció d’orquestres en lloc de seguir amb la seua carrera de pianista?

Dirigir una orquestra sempre ha estat la meua passió. M’atreu poder comunicar la música a través de les mans, d’inspirar la música sense necessitat d’instruments, només amb els gestos.

És una ‘feina’ difícil.

No és la tasca més fàcil. Resulta complicat organitzar cinquanta, o cent persones si estàs davant músics i un grup coral, encara que tots tinguin davant la mateixa partitura. És difícil comunicar a tota aquesta gent el que tu vols només amb el gest.

Vaja, gestió de grup, com un entrenador de futbol.

Sí, sí, exacte. És una tasca de gestió d’un gran grup en què el més important són els entrenaments, o sigui, els assajos previs al dia del partit, o sigui del concert. Aquell dia, amb el públic expectant, la música ja flueix com a una cosa màgica.

Però al final va marxar de Manchester.

Vaig fer un màster de direcció orquestral a Ginebra i allà em van aconsellar que, si volia treballar en el món de l’òpera, que també m’atreu molt, havia d’aprendre alemany i traslladar-me a Alemanya. Allà vaig cursar estudis de postgrau i hi he acabat fixant la meua residència.

Al centre d’Europa.

Sí, perquè per feina un dia puc estar a Barcelona i un altre a Polònia. Berlín és un lloc magnífic per viure, i la meua parella també treballa allà.

Tracten bé la música.

Alemanya és un paradís de la clàssica i de l’òpera. Per a bona part de la societat alemanya, anar a veure un espectacle d’òpera és tan normal com aquí anar al futbol. Hi ha gent que va a l’òpera fins a tres cops a la setmana de forma molt natural. És la forma com han estat educats.

Enveja sana?

Als músics això ens inspira i contribueix a formar bones orquestres. Val a destacar que moltes formacions simfòniques alemanyes compten amb bons músics espanyols. Tenen un gran nivell i allà gaudeixen de més oportunitats laborals.

És més difícil aquí a Catalunya?

M’agradaria que Lleida fos un referent cultural musical. Però clar, es necessitaria augmentar la dedicació pressupostària, canviar el paradigma, atreure aquí artistes internacionals.

Bé, per fi arribarà a Lleida com a director.

Feia temps que tenia una invitació de la Simfònica del Vallès per dirigir-la i vaig pensar que ara, pel concert del 25 aniversari del Ricard Viñes, seria una gran ocasió per debutar a la meua ciutat. Em fa molta il·lusió.

Té l’agenda atapeïda.

Des del curs passat soc director resident de l’Orquestra de la Ràdio Nacional de Polònia, a Katowize, la més important del país, com aquí l’OBC. Però ja tinc concerts programats l’any que ve al Palau de la Música Catalana i fins i tot a Austràlia.