Manuel Milián Mestre: «Soc molt pujolista, allò del “peix al cove” era el camí idoni»

El polític i periodista Manuel Milián Mestre (1943, Forcall, Castelló) va presentar dijous al Cafè del Teatre de Lleida el seu últim llibre, Les paradoxes de l’amistat (Pòrtic). Periodista que ha desenvolupat la major part de la seua vida a Catalunya, Milián va ser estret col·laborador de Manuel Fraga Iribarne en la gènesi de l’actual Partit Popular, del qual va ser diputat al Congrés durant més d’una dècada. En aquest llibre reivindica el valor de l’amistat.

Quants amics de veritat ha tingut en la vida? Innombrables!

Algun l’ha decebut? Em sobrarien dits de les mans per comptar els pocs que ho han deixat de ser. A tot estirar he patit quatre o cinc desil·lusions. Mai guardo rancor, encara que em faci mal.

Per què 'Les paradoxes de l’amistat'? L’amistat és un fonament de la vida, sobretot per a algú com jo, que em vaig criar sol. De nen, vaig viure amb la meua àvia perquè el meu pare era tuberculós. Fins als 21 anys no vaig poder tornar a casa durant un any seguit. Tot allò em va marcar. Per això vaig acabar construint una família a partir dels amics, que són com germans, i dels seus pares, que eren com els meus propis pares. Aquí hi ha la paradoxa: ser amic d’aquell que és divers a tu, la qual cosa t’enriqueix molt, t’aporta moltes coses. L’amistat només es pot construir amb la intel·ligència, la capacitat d’entendre un altre de molt diferent de tu mateix.

Es tracta d’un assaig sobre l’amistat. L’amistat és un sentiment que surt de l’estima i de l’amor. Però aquest tipus d’amistat té una durada limitada, com els enamorats, una parella que pot trencar-se i de vegades arriben a odiar-se. No és un sentiment racional. En canvi, persones molt diferents i amb visions contràries de la vida poden construir ponts de relació amb intel·ligència. És un diàleg que et permet mantenir una amistat durant tota la vida.

Al llibre desfilen personatges tan diversos com Baltasar Porcel, Carles Santos o el mateix cardenal Tarancón. El llibre és un homenatge a l’amistat, en el qual cada capítol explica un cas diferent, amb factors i personatges que tenen projecció política, social o econòmica. És mirar-se al mirall amb la projecció de l’altre. Per exemple, Porcel em va donar perspectives molt diferents de les meues.

De quin d’aquests guarda un millor record? De tots. Amb Baltasar Porcel i Carlos Mensa érem com germans. Tarancón era un personatge emblemàtic i referencial, però el fet que ens prohibís a finals dels seixanta fundar una Democràcia Cristiana a Espanya em va provar molt malament. Ell ens va dir que volia catòlics a tots els partits i no un sol partit catòlic. Alberti em va captivar en el seu exili romà, fins que es va divorciar de la seua primera dona i allà es va trencar la nostra relació. I amb Carles Santos érem íntims amics. Fixa’t que anàvem junts a missa a Vinaròs fins als 21 anys. Però després ell va marxar a estudiar a Suïssa i després a Barcelona, on es va ajuntar amb Brossa i Tàpies, que el van convertir en comunista i anticlerical. O amb Camilo José Cela, amb qui vaig tenir un amistat profunda, fins que es va casar per segona vegada i ens vam allunyar. Quan venia a Barcelona sempre havia d’anar amb ell a tot arreu, nit i dia.

Dedica un capítol a Ramón Tamames. El va sorprendre el recent episodi de la moció de censura al capdavant de Vox? No em va sorprendre gens. En els últims anys del franquisme i durant la Transició vaig tenir una gran relació amb ell, que em va servir per relacionar-me amb els comunistes, perquè sense ells mai no hauria arribat la democràcia a Espanya. I ell sempre em deia que no era comunista, sinó antifranquista. Ara, malgrat la seua edat, continua gaudint d’un cap privilegiat i, veient el desastre que deixarà Pedro Sánchez en l’economia d’aquest país, va rebre la invitació de Vox per a la moció de censura. Amb un punt de vanitat, però amb la seua autoritat moral, va acceptar, però també hauria fet el mateix si l’hi hagués proposat el PNB o Junts, segur.

Vostè ha estat a totes les salses polítiques des de fa més de cinquanta anys, què li sembla el procés? Ha estat un autèntic error. Jo soc molt pujolista i crec que allò “del peix al cove” era el camí idoni, no per a la independència però sí per arribar a un punt molt més allunyat del que hi ha ara. Amb Pujol vaig tenir una relació meravellosa, abans de morir Franco ja érem amics.

Doncs no ha d’estar content per com ha acabat els seus dies polítics l’expresident. És una barbaritat com ha acabat la figura de Pujol. Ell va seguir l’obra de Tarradellas, però amb un concepte diferent del que eren les relacions entre Catalunya i Espanya. Jo formava part d’un triangle amb Fraga i Pujol, que va aportar beneficis i enteses: el pla d’aplicació del català a les escoles el va calcar Fraga a Galícia; igual que el pla sanitari, i el de carreteres de Galícia el va portar a terme en gran part un enginyer de Mataró que el va fitxar Fraga. Aquesta sinergia es va trencar amb Aznar, que mai va tenir en compte l’aportació catalana al Partit Popular.

Això sí, entre els seus amics no es troba Pedro Sánchez. És un bolivarià complet! Ha dut a terme una despesa pública bestial, s’ha endeutat a Espanya per a tres generacions. Ara bé, que en l’actual situació política es dediqui a atacar la dreta i la ultradreta no és seriós: ell sí que té pactes demostrats perillosos amb Bildu i ERC, només per mantenir-se en el poder. No té límits morals ni per pactar amb el dimoni! Amb tot això no vull dir que estigui d’acord amb Vox, per principis morals. Perquè Abascal ha viscut de la mamella del PP tota la vida, la qual cosa resulta molt lletja i perillosa.

Doncs com veu ara el país? La governabilitat d’un país en democràcia sempre ha de fer-se des del centre moderat, mai des dels extrems. L’única solució per a aquest país és la gran coalició PP-PSOE, tret que ens convertim en un pandimoni ingovernable. Espanya no és una unitat, és una unió de diferents parts. El cafè per a tothom va ser una aberració.