Els paisatges de Vallverdú

Per escriure cal viure, i els episodis vitals de Vallverdú, font d’inspiració per a molts dels seus textos, sempre s’han vist condicionats pels escenaris on han transcorregut. La vida familiar, la guerra i el franquisme, el treball o els seus vincles amb l’àmbit cultural són el que han convertit Vallverdú en un home de geografies. Destaquen Lleida, on va nàixer; Balaguer; Sant Martí de Maldà; Sant Feliu de Guíxols; Puiggròs; les Borges Blanques i l’Espluga de Francolí, entre d’altres, on l’autor, d’una manera o altra, va arrelar.

Totes tenen per a ell una gran càrrega simbòlica. Balaguer, per exemple, va suposar l’inici de la seua lluita cultural i ideològica contra el franquisme. Quant a les Garrigues, es tradueixen en la seua vocació per l’ensenyament.

Nascut al carrer del Carme el 1923, Vallverdú passava molt temps amb el seu avi patern a Sant Martí de Maldà, a l’Urgell. Aquest ha estat sempre el seu paisatge de referència, i és també on va aprendre a valorar estar en contacte amb la natura i treballar la terra. D’altra banda, la vida urbana a la capital de Ponent adopta el significat oposat, amb un gran protagonisme de l’educació escolar i civil amb la seua família més propera.El 1938, durant la Guerra Civil davant dels bombardejos a Lleida i la imminent entrada de les tropes de Franco a la ciutat, la família de Vallverdú es va refugiar a Puiggròs i, més tard, a Sant Martí de Maldà.

Finalment, es va traslladar a Barcelona, on el seu pare va aconseguir feina. És allà on a Vallverdú se li obre tot un món a nivell cultural, que es disposa a explorar al començar a estudiar la carrera de Filosofia i Lletres, especialitzant-se en Filologia Clàssica. Allà elabora també les primeres traduccions i originals editats, aprofundeix en la literatura i consolida amistats en el camp de l’“esperit català” com són Víctor Seix, Pere de Palol o Isabel Arqué, que més tard es va convertir en la seua esposa.

Fins i tot col·labora a Temps, una revista clandestina.Un altre dels paisatges que han marcat la vida de l’escriptor és Sant Feliu de Guíxols, a la Costa Brava, on es va traslladar el 1949 per treballar en una acadèmia, que va tancar portes al cap de poc temps, per la qual cosa va haver de buscar-se la vida i va entrar a treballar com a escrivent en una fàbrica de suro, la indústria tradicional de la zona. És en aquella època i en aquest paisatge –purament mediterrani– on Vallverdú va escriure les primeres novel·les. Concretament, va publicar tres novel·les juvenils, unes de les quals li va donar el seu primer premi literari a Alcoi.

Va col·laborar també amb la revista Àncora com a redactor tot terreny i fent crítiques de cine. Ell mateix qualifica aquesta etapa com la seua “escola de periodisme, en castellà, esclar”, i a nivell vital l’evoca com “set anys pròdigs en esdeveniments vitals, en maduració”. En aquest sentit, és quan es va casar i, un any més tard, el 1953, va tenir el seu únic fill, Eloi.

L’estat de salut del petit, que va nàixer amb oligofrènia, va condicionar la vida familiar. Després de la mort de l’avi i el pare el 1956, la família va tornar a Ponent. Ja camí de la maduresa i després de 16 anys fora, Vallverdú es va instal·lar a Balaguer, on es va retrobar amb el paisatge dels estius infantils i la ruralitat.

Allà va escriure ja amb més intenció i en català, coincidint amb una època de més obertura editorial. El 1959 es trasllada a l’Institut de Lleida a fi de poder oferir al seu fill una educació especialitzada i va començar a donar-se a conèixer en els cercles intel·lectuals de la ciutat. Mesos més tard veu publicat El venedor de peixos, el seu primer llibre en català, i al cap de poc comença a col·laborar assíduament amb la revista Cavall Fort.

Ell mateix qualifica els següents anys de la seua vida com l’“etapa de traducció més intensa”, amb un gran nombre de traduccions per a Edicions 62 i altres editorials. El 1963 decideix escriure una altra novel·la juvenil, que va titular L’abisme de Pyranos, amb la qual va guanyar el premi Joaquim Ruyra, encara que Ramon Fuster li va canviar el títol per Trampa sota les aigües, la seua novel·la més reeditada. Vallverdú no se sent còmode amb la repressió i el conformisme implantat en la postguerra i les seues inquietuds el van empènyer a teoritzar sobre l’esperit de l’anomenat leridanismo i el 1967 coordina el llibre col·lectiu Lleida, problema i realitat.

Posteriorment, va acabar la construcció d’una casa a Puiggròs i el seu fill es va traslladar a un centre privat a Sudanell. És en aquest paisatge rural, entre sons de grills i vespes, que va escriure Rovelló, el seu llibre més traduït i amb què va guanyar el premi Josep Maria Folch i Torres. Va iniciar llavors la seua etapa com a docent a les Borges Blanques, primer al Col·legi Montserrat i més tard a l’institut que avui porta el seu nom.

Des de les Garrigues va viatjar també a l’estranger i va guanyar les oposicions a càtedra. Va escriure llavors a raó d’un llibre per any, una de les produccions més prolífiques de la literatura infantil i juvenil en català, i va augmentar les col·laboracions amb la premsa. Va ser finalista del premi Josep Pla amb Proses de Ponent (1970)i Indíbil i la boira (1982).

Malgrat que això és només el principi d’una pluja de reconeixements que sembla no acabar i entre els quals destaquen la Creu de Sant Jordi (1990), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2000) o el doctorat honoris causa per la Universitat de Lleida, entre d’altres. Quan ell i Arqué es van jubilar el 1988, es van mudar a l’Espluga de Francolí, des d’on va escriure assajos, dietaris i autobiografia.

Una biografia que es continua escrivint