Josep Vallverdú: «El meu error més bèstia és no haver tingut mai un agent literari»

Josep Vallverdú ha demostrat al llarg de la seua vida que professa una autèntica passió per l’escriptura, però té una afició desconeguda, el dibuix. Fa tres setmanes, un dibuix seu d’una entremaliada sargantana es va convertir a les mans del ferrer Joan Jové en la nova obra d’art de la Vinya dels Artistes del Mas Blanch i Jové de la Pobla de Cérvoles. Al costat de la Llanga, va fluir aquesta conversa amb l’escriptor centenari.

Per què un dia va decidir escriure?

Encara era un nen, però de seguida vaig veure que m’agradaven les paraules, que també podia jugar amb les paraules i les frases: agafar el tren o prendre el tren. Quan tenia 12 anys vaig començar a escriure de forma paral·lela als estudis. Ja s’insinuava llavors la meua afició literària perquè m’agradava molt escriure. I no eren la típica redacció escolar sinó textos literaris. M’agradava que la gent del meu entorn els llegís. De fet, mai a la meua vida he entès la literatura per a un mateix.

Un desig incipient, doncs, d’immortalitat, de deixar escrits per a la posteritat.

No es tracta d’immortalitat, ja que crec que el que he escrit ho he fet només de cara a la gent de la meua generació. Esclar que després també ha quedat un pòsit d’obres que es conserven en el temps, però d’altres s’han evaporat amb el pas dels anys.

Recorda el primer llibre?

Es titulava El teatro en la antigüedad. Ja feia un parell d’anys que havia acabat la carrera de Filosofia i Lletres. El llibre era un petit manual que va publicar Seix Barral el 1949 en què oferia una descripció amb exemples de la història del teatre grecollatí en la seua forma física, o sigui, en els seus diversos escenaris.

I ja no va parar de publicar.

El 1951 vaig començar amb les traduccions. El 1954 vaig guanyar a Alcoi un premi estatal de novel·la juvenil dotat amb 20.000 pessetes de l’època. Em vaig dir que si he guanyat aquest premi és que no pot ser que ho faci malament. O sigui que anava pel bon camí. I el 1960 l’editorial Arimany em va publicar El venedor de peixos, la primera novel·la juvenil en català que va sortir a Catalunya.

Es va imaginar llavors que escriuria tants llibres?

Tenia el motor en marxa i ja no vaig parar d’escriure. La veritat és que mai he calculat el nombre de títols.

Doncs ja ha superat els 300 entre originals i traduccions. Com s’escriuen tants llibres?

Escrivint cada dia! Sempre ho he dit, la constància diària no falla. Recordo que, per a algunes novel·les, em posava a escriure i no parava fins que acabava l’última pàgina. Quan vivia a Puiggròs, als anys 70, vaig arribar a tenir dos màquines d’escriure una vora l’altra, sempre carregades de paper. Una per a la producció literària i una altra per a la traducció.

Abans de tornar a Ponent, va viure uns anys a Sant Feliu de Guíxols, des del 1949 fins a mitjans dels 50, que el van marcar.

Sí, sí. I això que de Sant Feliu de Guíxols no sabia ni on era. Però va ser l’època de sortir de casa i haver d’espavilar-me sol. Allà vaig dirigir una acadèmia i després vaig entrar a les oficines d’una fàbrica d’exportació de suro, amb el meu primer salari fix. A Sant Feliu vaig veure l’arribada del turisme internacional. Era un lloc amb moltes possibilitats professionals, un dels llocs que més m’agraden d’aquest país. La veritat és que m’hauria quedat a viure allà, però les circumstàncies familiars em van obligar a tornar a Lleida. Però, bé, tampoc mai m’he penedit del canvi.

Als anys 60 gairebé es converteix en traductor professional.

Sí, em vaig oferir a Edicions 62 i em van donar feina immediatament. El 1964 vaig publicar ja amb ells una traducció a la col·lecció policíaca de color groc, La cua de palla, en la qual estàvem Pedrolo, la Capmany, Folch i Camarasa.. Vam haver d’inventar-nos un català popular de carrer perquè fins i tot els nens jugaven en castellà per la influència de les pel·lícules de cowboys. Alhora, traduïa tractats religiosos per a l’editorial Herder. Era excel·lent passar de la beatitud de santa Teresa als renecs que deixaven anar els gàngsters de les novel·les! Ah! També els renecs eren diferents si el personatge de la novel·la era de Kansas o de Nova York.

I vostè que havia estudiat Filosofia i Lletres, amb el llatí i el grec al capdavant!

Sí, resulta una llàstima que en l’actualitat s’estigui perdent una mica aquesta carrera. Bé, potser no del tot. Ara hi ha un corrent acadèmic als Estats Units i també a Orient que torna a valorar la cultura clàssica. Hi ha empreses en el think tank de les quals compten amb consultors en lletres clàssiques perquè valoren el fet de pensar. Aquí sembla que calgui primar la ciència i la tècnica i les lletres estiguin en decadència però aquestes et donen la capacitat crítica de pensar, que és molt valuosa.

El va sorprendre l’èxit de Rovelló i la repercussió que ha tingut aquest relat infantil?

Va ser el tercer o quart que vaig escriure i la història de Rovelló va assolir la fama de forma molt ràpida. És un fenomen. Té un encant especial i ja és un clàssic de la literatura infantil. També ha estat molt traduït, al francès, italià, eusquera, rus, coreà..., encara que em falten idiomes com l’anglès i l’alemany. Crec que és perquè mai he tingut un agent literari. Aquest ha estat un error meu molt bèstia, perquè sempre confiava en el treball de promoció de les editorials, però la veritat és que l’agent literari és el que mou l’obra.

Què li sembla que la Intel·ligència Artificial es posi a escriure?

Uf! Fa poc vaig tenir una experiència impressionant amb la IA. Una empresària em va proposar demanar-li alguna cosa al seu mòbil per tractar-la amb intel·ligència artificial. Li vaig demanar un article firmat per mi mateix sobre la vinya i el vi. Als 8 segons va començar a sortir un escrit en un català perfecte que semblava que ho havia escrit jo mateix, amb el meu vocabulari i les meues típiques construccions de frases. Em vaig quedar de pedra. Això és perillós! Cal posar-hi alguna barrera. Jo crec en l’esforç de les persones i en la intel·ligència de la gent.

Aposta també pel llenguatge inclusiu?

És una barbaritat! Si un capellà ha de dir tota l’estona germans i germanes, fidels i fideles..., ja no li quedarà temps per al sermó. Se n’està fent un excés. N’hi hauria prou, per exemple al final d’una argumentació, acabar amb un “per a tots i totes”. La paritat és una ximpleria. Si una cosa funciona bé amb vuit senyors i dos senyores, per què canviar-ho? És posar el morrió abans que l’animal.

Tampoc deu estar content amb els baixos índexs de comprensió lectora entre els escolars catalans.

Em preocupa. El secret per fer-ho bé és senzill: l’alumne ha de llegir bé en veu alta les paraules, a poc a poc i sense deixar-li passar els errors. I si no entén alguna paraula, que la busquin al diccionari. Jo ja ho feia als 9 anys.

En clau personal: quin pes va tenir la seua primera esposa, Isabel Arqué, en la seua vida i obra?

Un pes enorme. La Isabel havia estudiat amb mi i entenia tot el que jo volia incloure i transmetre a la meua obra.

I què representa ara la seua segona esposa, Antonieta Vilajoliu?

L’Antonieta és diferent. És una dona d’una gran sensibilitat artística i amb un gust exquisit.

I en clau política, com viu el procés?

No, no..., he fet un pas al costat en política. Sempre votaré i, esclar, tinc les meues prioritats, però ja no parlo mai de política. No vull ni alegries ni disgustos.