Mor Àngel Jové, l’últim artista total

El lleidatà Àngel Jové, un dels referents de l’art conceptual català, va morir ahir als 83 anys a Girona, ciutat en la qual residia des de feia dècades. Pel que sembla, va patir un ictus diumenge de què ja no es va recuperar. Àngel Jové era un artista total. La seua mirada ferotge va hipnotitzar Bigas Luna. Va ser el seu actor fetitxe, amb el qual va treballar a Bilbao, Angoixa o Las edades de Lulú, però no era un artista fàcil d’encasellar. Abans d’interessar- se per la cinematografia va formar part del Grup Cogul a la seua Lleida natal, al costat d’artistes com Víctor Pérez Pallarés, Ernest Ibàñez Neach, Albert Coma Estadella, Albert Vives o Jaume Minguell, però aviat es va projectar més enllà de Ponent i se’l considera un dels referents i precursors del conceptualisme català. I amb aquesta nova mirada sobre l’art va engrandir la llegenda de la Petite Galerie de Jaume Magre. 

Tampoc es va estancar en cap llenguatge artístic. Li agradava experimentar i per això va acceptar l’enorme repte que li va suposar l’encàrrec del seu bon amic Víctor Siurana: crear uns vitralls contemporanis per a la Universitat de Lleida. Era el 1992 i aquest seria l’últim gran projecte de Víctor Siurana, que poc després perdria les primeres eleccions a rector i moriria. “Dels grans clients sorgeixen grans obres. Dels miserables no pot sortir res bo”, assegurava el 2004, quan va tornar a Lleida per crear els vitralls de la capella de Jesús de la Seu Vella. Va ser un treball molt emotiu per a Jové. I això que assegurava que ja no reconeixia Lleida. “La ciutat de la meua infància ja no existeix. Han enderrocat els edificis i, per si fos poc, també els carrers i les places on jugava de petit.” Es referia al barri del Canyeret, i a l’antic Hostal del Sol de la plaça Sant Joan, on va nàixer el 1940, en plena postguerra. Quan els militars se’n van anar de l’antiga catedral es va convertir en l’escenari dels seus jocs. “M’he esgarrapat els genolls moltes vegades en aquestes pedres.” El va impressionar tornar a la capella de Jesús. “Jo no sabia ni que tenia nom, perquè quan era petit estava oberta i feia olor d’orina.” 

Per a aquest petit reducte gòtic que havia sobreviscut a tants anys d’abandó va dissenyar un mosaic de vidres minúsculs que juguen amb la llum i entre els quals semblava haver-hi algun buit, minúsculs forats deliberats “per ser conscients que respirem pols”. El Museu Morera va adquirir l’any passat polaroids del viatge Lo País de Maialussa, un recorregut per Ponent el 1989 amb Carles Hac Mor i Benet Rossell. Cap d’ells ja no pot continuar respirant pols, encara que siguin eterns