Àngel Jové, outsider artístic irrepetible

Singular, irrepetible, inclassificable, hermètic, sempre a contracorrent..., l’últim personatge d’una generació que va marcar l’època artística de l’últim terç del segle XX a Lleida. Així van tractar ahir d’etiquetar Àngel Jové (una tasca gens fàcil) diversos representants del món cultural lleidatà, que van plorar la mort de l’artista lleidatà, als 83 anys, dimecres passat a la seua Girona d’adopció després de patir un ictus diumenge. Una de les persones més pròximes a Jové recordava que “ens coneixíem des de fa quaranta anys”. El galerista i marxant d’art Sebastià Petit encara no podia creure’s el fatal desenllaç. “La setmana passada vaig estar dinant amb ell i la seua parella, la Pepa, a Girona i vam parlar de projectes expositius”, va explicar Petit a SEGRE. “Sempre em deia que ell volia morir d’aquesta manera: anar-se’n a dormir i ja no aixecar-se”, va remarcar el galerista i amic personal de Jové. “Va ser un artista clau de l’última part del segle XX i d’aquest XXI, última figura d’una generació sense continuïtat; amb ell s’acaba la memòria artística d’aquesta època”, va afegir. 

El crític d’art Josep Miquel Garcia va ser un altre lleidatà amb el qual Jové va mantenir una estreta relació, ja des de l’època en què Garcia va estar al capdavant del Centre d’Arts Santa Mònica a Barcelona. “M’ha sorprès i dolgut enormement la notícia; després de Coma Estadella, Leandre Cristòfol, Jaume Magre..., s’ha tancat un cercle irrepetible, lleidatans però universals, i sense relleu”, va afirmar el crític d’art. “El més sorprenent de la seua trajectòria artística és que, malgrat ser una figura en l’àmbit català i estatal del trànsit de l’informalisme a l’art conceptual, mai no va voler treure profit d’aquesta circumstància”, va comentar. De fet, Garcia va afegir “que fins i tot estava satisfet de no formar part de la línia oficial del Macba, tenia un caràcter eremita”. En aquest sentit, la seua obra “tenia tantes adhesions com reaccionis contràries”, però va assegurar que “els col·leccionistes de les seues obres eren l’elit de Barcelona, que li mantenien fidelitat malgrat que no formés part dels discursos museístics”. 

També lamentava ahir “la gran pèrdua per al món cultural i per a Lleida” el que va ser director de l’Escola Municipal de Belles Arts de Lleida i regidor de Cultura de la Paeria Antoni Llevot. “La seua mort ha estat un disgust molt gran”, va confessar Llevot, que va reconèixer que “l’artista ja portava un temps tocat, sense sortir pràcticament de casa i sense ganes de veure ningú”. “El seu art va ser més important del que va arribar a assolir a nivell social, a l’altura dels grans, amb un talent extraordinari, però no es preocupava en absolut de ser mediàtic, no li interessava figurar”, va assenyalar Llevot.

En canvi, el Museu Morera de Lleida sí que reserva un espai destacat per a la seua obra. I més després que l’any passat rebés des de la Col·lecció Nacional d’Art de Catalunya un conjunt d’unes 150 fotos Polaroid del projecte Lo país de Maialussa, el “viatge iniciàtic que va emprendre el 1989 per paratges de la Franja juntament amb Carles Hac Mor i Benet Rossell”, va comentar el director de la pinacoteca lleidatana, Jesús Navarro. “Ha estat l’últim d’una gran generació de creadors que van marcar una època a Lleida al segle XX”, va sentenciar, que va destacar la “potència de la seua creativitat” ja des dels anys de la Petite Galerie de Jaume Magre a finals dels 60 i principis dels 70. “Del seu caràcter reservat, sempre a contracorrent, que no buscava fama ni transcendència, va sorgir un treball difícil d’etiquetar, era com un outsider de l’art contemporani català”, va concloure.