«El 90% del que publicava 'El Jueves' avui estaria prohibit»

“A mi també m’agradaria ser Cary Grant”, deia Cary Grant. A Frágil virtud (Ariel, 2023), Javier Melero aconsegueix ser Javier Melero. No a través del protagonista de la novel·la, sinó del conjunt dels personatges. Com li agrada recordar a ell, Flaubert responia a aquells que li preguntaven qui era Madame Bovary: “Madame Bovary c’est moi.” 

Frágil virtud és la primera incursió de Melero en la ficció –relativa, perquè el llibre es basa en un cas real– i ofereix el que es pot esperar d’ell: que sigui divertit i profund, valgui la redundància. I deliciosament autoirònic. “Unes tórtores estaven de xarrada i van fer uns comentaris sobre mi al veure’m passar.” O bé: “Em va saludar amb un gest del cap que hauria servit també per apartar una mosca.” 

El llibre reflexiona sobre les passions que pot provocar un assassinat, que són les dels pecats capitals. “Crec que la gola queda una mica al marge, encara que mirant Poch ho posaria en qüestió.” Unes pàgines abans llegim que Poch té “la distinció que ocupa el lloc de la bellesa en les persones que són conscients del seu volum i ho reivindiquen sense complexos”.

L’humor de Melero recorda el de Chesterton, aquell tros d’home de dos metres que quan veia el seu escanyolit amic Bernard Shaw li deia: “Cada vegada que et veig penso que una fam ha assolat el Regne Unit”, a la qual cosa Shaw contestava: “Cada vegada que et veig penso que la fam l’has provocat tu.”

Frágil virtud. Meravellós títol!

El personatge principal és un cínic, però també un moralista. És un advocat que està en contacte amb els rics i no li agrada el que veu. El pobre que delinqueix mereix un càstig, però qui tenint-ho tot delinqueix mereix un retret molt més sever. En un moment donat un client li explica, en un restaurant de luxe, que tota la gent que és allà són uns impresentables, i aleshores l’advocat li recorda la pel·lícula Historias de Filadelfia, en la qual Katharine Hepburn li diu a Cary Grant que el nom que cal posar a un vaixell és Frágil virtud, pensant que ella ha comès un error moral. Al final el client li diu: “He vist la pel·lícula i fràgil virtut és el que ens defineix.”

“D’alguna manera, la veritat sempre acaba per resplendir. El problema és que aleshores ja se n’ha anat tothom.” El que més m’ha fascinat del llibre és la reflexió sobre la veritat.

Bé. És el més seriós. A un advocat li pot interessar la veritat com a qualsevol altre ciutadà, però la recerca de la veritat no és la seua feina. Ho és construir l’estructura de la versió del seu client en termes legals.

El jutge sí que busca la veritat?

Sí. Almenys ho intenta. La veritat a la qual arriba l’anomena “veritat processal”. Sap que no és la veritat/veritat. És el màxim a què es pot arribar amb un sistema de proves legal.

Avui la veritat té una enemiga en la cultura de la cancel·lació.

L’altre dia parlava amb José Luis Martín, el fundador d’El Jueves, i em deia que el 90 per cent del que han fet a la revista als anys vuitanta avui estaria prohibit. El Jueves buscava enemics poderosos. Als 80 la corona era intocable. Ara ficar-se amb ella gairebé és l’objectiu políticament correcte designat. Amb altres temes la gent s’autocensura. Has de vigilar el que dius de segons quines coses. 

A més de la llibertat d’expressió, la cancel·lació posa en risc la presumpció d’innocència.

Això és terrible. Pots passar net de pols i palla tots els sistemes de verificació d’un sistema democràtic i malgrat això ets culpable a les xarxes i estàs cancel·lat. Mira Woody Allen. Passa els controls de la Fiscalia de Nova York i no hi ha una sola prova contra ell, però està mort. Als Estats Units no pot fer res. L’última pel·lícula l’ha rodat en francès.

Malament anem si ens carreguem la presumpció d’innocència, un gran assoliment de la modernitat des de la Il·lustració.

És la base del dret penal il·lustrat. Estem tornant al que des de Beccaria volia eliminar la Il·lustració: les presumpcions en matèria penal. Això és perillosíssim.

“La veu dels tudons sonava com el lament per la mort d’un amic.” Escriu vostè molt bé. Imagino el seu espant amb els escrits judicials.

La qualitat de la prosa judicial ha baixat molt. Cada vegada és més tecnocràtica, repetitiva i avorrida. Avui és molt difícil trobar aquella jurisprudència en la qual et trobaves joies. Recordo una sentència dels anys 90 que es referia a si les persones que es comunicaven sexualment amb els presos havien de ser parella estable. Deia [cita de memòria]: “L’administració penitenciària no està legitimada per convertir-se en la carrabina guardiana de la moral sexual dels presos.” Tu llegies això i deies: aquest senyor controla els recursos del llenguatge. Quan vaig llegir la sentència del procés vaig pensar que era injusta i a més literàriament molt dolenta. Era un cas per lluir-se, però l’escriptura està mal resolta. Algunes sentències del Suprem dels Estats Units dels anys de la discriminació racial són injustes i moralment reprovables, però tenen una prosa magnífica, amb frases que poden esculpir-se en marbre en un edifici públic.

Sempre li agrairem que reivindiqués davant del Suprem el Sazatornil del poble que adora Faulkner en Amanece que no es poco. Gran pel·lícula!

Gran pel·lícula!