“El Canal d'Urgell té una història molt cinematogràfica”

“La grandiositat del paisatge desèrtic de la plana de l’Urgell en ple segle XIX, les obres de construcció del Canal d’Urgell, la gent amunt i avall, el soroll, la suor, la pudor, els presos treballant...”, enumerava ahir l’escriptor Vicenç Villatoro sobre “el que devia ser una autèntica epopeia en aquella època, que avui té una potencialitat cinematogràfica molt gran”. Una epopeia que ell ha plasmat a la novel·la Urgell. La febre d’aigua (Proa), que va presentar a la llibreria Caselles de Lleida, en un acte al costat d’Antoni Gelonch. Unes hores abans de la cita davant del públic, Villatoro va explicar a SEGRE que “el llibre m’ha portat tres anys i mig de treball i documentació històrica”. Encara que va avisar que “els fets històrics són reals, però hi ha personatges reals, altres de ficticis i altres de ficcionats a mitges..., el que més m’interessava reflectir és el principi de versemblança: possiblement el que trobi el lector no és el que va passar, però podria haver ocorregut perfectament”.

L’aigua com a metàfora de vida per a una terra que fins llavors estava seca, pobra i desolada. Aquest és el rerefons d’una història que, casualment, arriba a les llibreries en plena emergència per sequera en bona part de Catalunya. “De vegades, l’atzar és un bon guionista”, va comentar amb un petit somriure sobre una història que va començar a plantejar-se l’estiu del 2020. Però el punt de la història del Canal d’Urgell que “em va sorprendre” i va ser el veritable detonant per a aquesta novel·la va ser que “aquell projecte hidràulic al principi no va funcionar”. De fet, Villatoro va afirmar que “segurament és la part de la història més desconeguda per la gent: volia escriure precisament sobre les decepcions que van arribar després de les grans eufòries i que, molts anys més tard, van convertir de veritat tota la zona en verda i fèrtil”. L’autor va confessar en aquest sentit que, “si no m’haguessin descrit aquest procés històric, amb el fracàs inicial del projecte, possiblement avui no existiria aquest llibre”. Una obra també amb una picada d’ullet al seu arbre genealògic: “Des d’un llibre anterior, La casa dels avis (2021), ja em vaig documentar sobre un avantpassat matern procedent de Nàpols i el Priorat i establert a Ponent al XIX. Per això, vaig pensar a utilitzar-lo per a aquesta novel·la inventant-me coses, donant-li una vida que no va tenir, amb un punt de justícia històrica sobre aquest personatge.”