«El Museu de Lleida és un repte professional per créixer»

El patronat del Museu de Lleida va designar a finals de desembre la historiadora i museòloga Clara Arbués (Barcelona, 1972) com a nova directora de la pinacoteca, agafant el relleu de Josep Giralt, que es va jubilar el novembre després de 8 anys i 8 mesos al capdavant de la institució. La fins aleshores delegada diocesana de patrimoni del bisbat d’Urgell –establerta a l’Alt Urgell des de feia més de dos dècades– ha pres possessió aquest mes de febrer del nou càrrec al Museu de Lleida i es va presentar dijous passat davant dels mitjans de comunicació.

Què la va impulsar a presentar-se per dirigir el Museu de Lleida?

Sempre he estat un cul inquiet professional, canviant de feina cada quatre anys. Bé..., la veritat és que al bisbat d’Urgell n’he estat 13! Crec que per créixer professionalment hem de canviar, trencar amb les situacions de confort i buscar nous reptes. Ara obro una nova finestra professional.

Trobarà a faltar el Pirineu?

No, no..., crec que després de tant temps professionalment havia arribat a un cert estancament. Ja he dit que m’agraden els canvis. Crec que aquesta era la sortida més natural: del Pirineu a Lleida, Segre avall! Venia de fer molts quilòmetres per tot el patrimoni del bisbat d’Urgell. Ara no tindré una vida més fàcil o tranquil·la, sinó diferent.

Arriba a un museu que supera els 2 milions d’euros de pressupost. Espanta?

Aquest és el repte. Vinc de treballar sense pressupost en un territori rural, perifèric i sense un equip professional. En canvi al Museu de Lleida em trobo un gran equip capacitat, de qualitat, i amb un gran pressupost per gestionar. Passaré d’una lliga regional a la primera divisió. Em pregunto si sabré treballar amb un equip i amb diners!

Però carregada d’il·lusió.

Sí, contenta, encantada, impressionada, un repte que mai m’hauria imaginat: ser en un dels principals museus de Catalunya. El meu objectiu serà situar-lo en les línies museogràfiques del segle XXI, preparar un ampli i ambiciós programa d’activitats, implicat i consensuat amb el territori.

Modernitzar-lo?

El discurs museogràfic està ancorat en la història de l’art. M’agradaria contemplar també la contemporaneïtat, amb nous perfils i mirades, per exemple, al patrimoni immaterial: paisatge, urbanisme, cultures del món.. Hi ha molt camí per recórrer.

També parla d’un ‘espai igualitari’.

Ara es parla molt també de la descolonització dels museus per provar de no amagar realitats històriques. Per això, m’agradaria que es veiés més reflectit el paper real de la dona en una història de l’art que ha estat masculina. Per exemple, en l’àmbit arqueològic, recents estudis desmenteixen allò que en les societats caçadores-recol·lectores les dones només cuinaven i cuidaven els nens. També caldria contextualitzar millor el paper de la dona al món medieval.

Aposta per un museu més accessible.

Sí, un espai obert a tota la comunitat i a tots els col·lectius i tipus de públic, des de persones amb discapacitat física fins a projectes al voltant de la salut mental o treball amb nens i joves amb trastorn de l’espectre autista. Per exemple, una cosa tan senzilla com que les portes d’entrada s’obrin de forma automàtica facilita l’accés en cadira de rodes.

Es troba amb el litigi de l’art amb Aragó molt ‘desactivat’.

Sé que ha estat una qüestió essencial en els últims anys, però aquesta nova fase hem de plantejar-la al marge d’aquest conflicte judicial, en la qual han de ser els patrons del museu els que marquin les línies a seguir. Però clar, és imprescindible que continuem defensant la unitat de la col·lecció d’art.