'Hiperràbia', més enllà de la crònica negra

La nit del 16 de desembre del 2005, dos joves de 18 anys i un adolescent de 16 van calar foc a una indigent que dormia en un caixer de la zona alta de Barcelona i que, com a conseqüència de les cremades, va morir dos dies després. Casualment, unes hores abans d’aquell tràgic episodi que va saltar als mitjans com el crim del caixer, el periodista i escriptor lleidatà Ferran Grau va passar al costat d’aquest mateix caixer. Aquest episodi sempre se li va quedar gravat en la memòria i se li va despertar quan, onze anys després, va poder entrevistar un dels joves condemnats.

Va ser l’espurna que ara ha donat com a fruit la novel·la Hiperràbia (Angle Editorial), que ahir va presentar a la llibreria Caselles de Lleida. L’acte va ser presentat i conduït per l’escriptor i exdirector executiu de SEGRE Juan Cal, que va destacar de forma especial que Hiperràbia “no és un true crime a l’ús, va més enllà de la crònica negra o d’un llibre de psicologia social, és un autèntic artefacte literari”.L’autor va reconèixer que “tots em pregunten pel cas del crim del caixer, que té un final que tots coneixem, per això en aquest llibre se’m veu el periodista que porto dins”. Grau va explicar que “fa uns anys vaig poder entrevistar un dels tres joves implicats, i amb el temps he acabat tenint amb ell una relació molt pròxima”. Unes llargues converses que van encendre la metxa per escriure aquesta novel·la, en la qual l’escriptor lleidatà ha tractat quatre de les seues obsessions: “A Hiperràbia parlo d’una generació frustrada, la nascuda la dècada dels anys 80 del segle passat; també tracto una de les meues obsessions literàries, l’estudi de la violència, en aquest cas de classe, la d’uns joves de la zona alta de Barcelona; així mateix, hi ha la qüestió de la presó i la reinserció social, un concepte del qual no existeix cap garantia que s’assoleixi al final de la pena; i finalment, del sistema actual, autoritariocorporatiu, i em pregunto per què aquests joves, gent com nosaltres, acaben fent una barbaritat així, cremant una persona que dormia en un caixer”.Cal també va destacar la capacitat de l’autor per crear un llenguatge com el “xenocatalà”, un lèxic inventat amb unes 200 paraules en argot, una picada d’ullet d’homenatge al llibre i la pel·lícula La taronja mecànica, que ja van retratar als 60 i 70 aquest comportament ultraviolent.