Vocabulari mèdic en català

Amb prop de quatre dècades d’experiència com a metge de família, la major part exercides a Sant Feliu de Guíxols, Antoni Beltran (Matadepera, 1955) ha compaginat des de fa anys la consulta amb la tasca de rescat i ara difusió de centenars de paraules i expressions de l’àmbit de la salut, que ha recopilat al llibre Ensenya’m la llengua (Ed. Gavarres) i que a començaments d’aquest mes va presentar en un acte al Col·legi Oficial de Metges de Lleida.

“No és un vocabulari antic, sinó que són paraules i expressions en català totalment necessàries perquè, tard o d’hora, tots veurem el metge”, va explicar Beltran a SEGRE. “Vaig veure que s’estava perdent un lèxic que feien servir els avis però que els nets d’avui havien castellanitzat”, va remarcar. I és que “el llibre va dirigit en especial a metges, infermeres i també al món de l’ensenyament, però és un vocabulari interessant per a tothom, perquè tots parlem de la nostra salut, i es tracta que, per exemple, les noves generacions diguin nyanyo en lloc de chichón o estrebades o revinclades en comptes de tirón”. “La gent ve a la consulta amb pitidos a les orelles, però no amb xiulets, o amb sarpullits en lloc de granitxades o favasses, per no parlar dels que s’atraganten en comptes de s’ennueguen”, va repassar el doctor.El llibre està estructurat amb capítols referits a les diferents parts del cos, els sentits, els remeis i tractaments i fins i tot modernismes i paraules en argot com flipar o al·lucinar. “Hi ha molts professionals joves de la sanitat que han vingut de fora de Catalunya en els últims anys i no parlen català. Aquest llibre els podria ajudar perquè els metges són universitaris, amb molts anys d’estudis i de màsters, de manera que no els hauria de costar gaire passar-se al català amb els seus pacients. Només és qüestió de voluntat”, va concloure.

Va viure de nen a la Vall de Boí i uns anys després a l’Albagés

■ El pare d’Antoni Beltran, també de nom Antoni, va ser així mateix doctor de família amb destinacions que van passar per Ponent. A finals dels 50 i principis dels 60, va exercir a la Vall de Boí. “Quan tenia entre 4 i 6 anys vivíem a Boí, just durant la construcció de la presa de Cavallers, i recordo que el meu pare anava en mula per un camí per passar visita a Taüll”, va recordar l’autor d’Ensenya’m la llengua, que després va viure durant tres o quatre anys a l’Albagés. Dos destinacions professionals del seu pare que en ell també han deixat empremta lingüística. Així, “al llibre repasso paraules molt d’ús a les terres de Lleida, com les popes de les dones o el mandongo, que encara recordo dels meus anys de petit a l’Albagés quan les famílies feien la matança del porc en ple carrer, o també la tradicional cassola de tros de les Garrigues”.