Clara Arbués: «El Museu de Lleida hauria de ser el museu de la història de Lleida»

La historiadora i museòloga Clara Arbués (Barcelona, 1972) es va estrenar el mes de febrer passat com a nova directora del Museu de Lleida, Diocesà i Comarcal. Passats els primers cent dies de gràcia habituals en els nous càrrecs, Arbués revela com ha estat el seu aterratge a la pinacoteca lleidatana, quins són els seus projectes més immediats i què opina sobre la situació dels equipaments patrimonials de la ciutat.

Alguna sorpresa en els seus primers tres mesos al Museu de Lleida?

Quan arribes, mai no saps què pots trobar-te, però l’aterratge ha estat intens i molt positiu. I he comprovat dos coses que ja intuïa: la singularitat i excepcionalitat de les col·leccions del museu, referents, a Lleida i a Ponent, i un equip de professionals madur, gent amb molts anys a la casa i molt especialitzada, característiques poc comunes en el patrimoni en aquest país.

Les seues primeres mesures?

En el projecte amb què vaig guanyar el concurs públic per al càrrec ja vaig especificar la necessitat de redactar un pla estratègic del museu per als propers anys. En això estem. I també potenciar les exposicions temporals sobre el patrimoni de Lleida i Ponent, amb noves lectures també de la col·lecció d’art. Així mateix, obrir una nova línia d’exposicions entorn del patrimoni immaterial.

Per exemple?

Al juliol inaugurarem Una altra història, l’exposició creada a partir del programa de TV3 que va presentar Albert Om i que acaba d’exhibir-se al Museu d’Història de Catalunya. L’acollirem amb activitats pròpies centrades en els records i la memòria a partir d’objectes personals, i aprofitarem per elaborar un treball intergeneracional entre avis i nets amb les escoles de Lleida.

L’obertura del Morera ha fet ‘oblidar’ el Museu de Lleida?

Ens ha apartat del focus. De fet, m’ha anat molt bé aquesta discreció per començar. Però ha estat una notícia molt positiva per al nostre museu i per a Lleida. La importància patrimonial que està adquirint aquesta ciutat amb dos museus oficials registrats és un autèntic privilegi. Tret de Barcelona, no hi ha cap altra ciutat catalana amb dos equipaments de referència d’aquesta magnitud. Hauria de ser també una oportunitat.

Expliqui’s.

Doncs hauríem de confabular-nos tots dos museus, la Seu Vella també com a gran monument de la ciutat, les institucions, per treballar i cooperar de forma mancomunada en un relat patrimonial sobre la ciutat, un discurs conjunt. Com pot ser que una capital amb un potencial patrimonial tan gran no el tingui més articulat i aprofitat? Hauríem de treballar tots en aquesta direcció.

Durant la seua presentació com a directora ja va esmentar que li agradaria que la Paeria adscrigués al Museu de Lleida l’Arxiu Arqueològic municipal.

Sí, perquè el Museu de Lleida compta amb un patrimoni que inclou des de la prehistòria fins als segles XX i XXI. El Museu de Lleida hauria de ser el museu d’història de Lleida.

Des de la Paeria, històricament s’ha apostat per un Museu d’Història de la ciutat.

La temptació de crear un museu nou és molt gran, és un caramel. Però cal ser realistes. Mira el que ha costat obrir el Morera. I després el manteniment, estructura i professionals.. Doncs bé, Lleida compta ara amb dos grans museus i estaria bé que tècnics i arqueòlegs poguessin treballar conjuntament, col·laborar amb nosaltres de forma directa. No es tracta només de cedir alguna peça per a una exposició temporal. El material arqueològic de la Paeria vindria a reforçar el fons del Museu de Lleida. Seria el més coherent patrimonialment parlant.

Sumar.

Hem de donar-nos la mà amb el Morera. Nosaltres en l’àmbit més social i ells en el de l’art. El Morera abraçat a la Panera i nosaltres a la Seu Vella des del punt de vista patrimonial.