Emma Vilarasau: «Tinc 65 anys i molta carrera, aquesta pel·li és un regal»

En aquesta història interpretes la Montse, una mare de família. Com la descriuries?

La Montse és una dona madura que se sent molt sola, és molt exigent i intransigent amb tot el món. Segons ho veu ella, la seua família l’ha abandonat injustament i està disposada a fer tot el possible per recuperar l’atenció i la preocupació dels seus fills. Té una enorme necessitat de sentir-se imprescindible per als altres.

Com et prepares per encarnar un personatge així?

Assajant amb el Dani [de la Orden], el director, i posant-nos d’acord. En aquest cas, el meu personatge està passant per una depressió i el Dani em va demanar que la interpretés sense que això fos evident. La Montse s’assembla una mica a altres personatges que ja havia interpretat en el passat, curiosament, ja havia treballat la sensació de solitud i abandó que travessa una mare amb depressió. Has de buscar emocionalitat dins de tu.

Quines són les temàtiques principals que tracta aquesta pel·lícula?

Representa una quotidianitat portada a l’extrem que barreja la comèdia i el drama. La història tracta les relacions tòxiques i la falta d’empatia; quan un està malament, costa posar-se al lloc dels altres. A més, el context social d’aquesta família és el que podríem anomenar burgesia catalana, un atribut que considero que és molt definitori d’aquests personatges perquè representen persones que ho han tingut tot a la vida. Crec que si pertanyessin a una altra classe social, les dinàmiques i les relacions establertes entre ells serien molt diferents.

Com creus que la manera de ser tan peculiar dels personatges ressonarà amb el públic?

Cada un té una personalitat molt reconeixible; són tots molt pròxims, però alhora també són patètics, com ho som tots a la vida real [rialles].. Al final, encara que les seues accions traspassin els límits de la moralitat, els acabes apreciant.

Els diàlegs barregen el català i el castellà, segons quin personatge parla.

Per a mi està molt bé que els dos siguin l’idioma original del film, és una representació de la quotidianitat i de la realitat d’un estat plurilingüe. Seria genial que es pogués veure sense doblar als cines de la resta del país.

Des que et vas endinsar en el món de la interpretació, has estat actriu de televisió, cine i teatre. Amb quina disciplina gaudeixes més?

El 1982 em vaig estrenar com a professional i la veritat és que des d’aleshores he fet poques pel·lícules; puc dir que tan sols he tastat el cine, encara que mai no hi he renunciat. El que més he fet és televisió i teatre. M’ho passo molt bé fent televisió i cine, però per a mi el teatre té la qualitat meravellosa del directe. Cada nit, tens els espectadors davant i pots fer-ho una mica millor. Potser hi ha una escena que, fins que no la repeteixes 30 vegades, no acabes de trobar-t’hi. El teatre et permet aprofundir en tu mateixa com a persona i també com a actriu i és una gran escola. Notes els silencis i les emocions del públic, estableixes una sensació de comunitat. Estàs fent una cosa que la gent rep i d’alguna manera et tornen. Com a actriu, posseeixes tot el control en el teatre, ets autènticament propietària del teu treball i pots portar el teu personatge per on vulguis.

Què suposa Casa en flames en la teua carrera com a actriu?

Aquesta pel·lícula per a mi ha estat un plaer. Tinc 65 anys i molta carrera a l’esquena, tot el que em pugui arribar a partir d’ara serà un regal.

Com va ser l’experiència de treballar en aquest projecte amb Dani de la Orden com a director?

Per a mi va ser una cosa sorprenent. Els primers dies ens demanava que improviséssim. Potser al principi semblava una mica dispers.. Però és molt bon professional, porta el cine a la sang i finalment va ser molt agradable. La veritat és que al Dani l’acabes estimant.

I amb actrius com Clara Segura [a la foto, a l’esquerra], María Rodríguez Soto o Alberto San Juan?

Em feia molta il·lusió treballar amb ells i, de fet, m’he quedat amb ganes de més. La majoria d’escenes que compartim eren grupals –de fet, hi ha molt poques escenes només de dos personatges– i va ser gràcies al bon humor de tots que ens ho vam passar molt bé, ens fèiem riure molt. Vam crear un molt bon equip, sense toxicitats, en el qual tothom estava compromès que el treball funcionés. Espero repetir amb ells, m’ho vaig passar genial fent aquesta pel·lícula.

Recordes alguna anècdota del rodatge?

Vam gravar a l’octubre, però com que la història succeeix a l’estiu anàvem vestits de platja. Vam passar fred, va ser molt dur. Però, per sort, com deia, el bon equip que vam formar va compensar les dificultats.