Lluís Sánchez, guanyador d'Eufòria: «En cap de les meues apostes sortia jo com a guanyador»

Aquesta era la segona vegada que et presentaves a Eufòria. Per què vas voler tornar a intentar-ho?

Volia provar-ho per veure si em permetia viure de la música, per la visibilitat que ofereix el programa. La segona vegada em vaig apuntar al càsting a última hora, quan ja gairebé estava recuperat de la veu. De fet, durant les proves encara la tenia una mica tocada. I quan em van dir que sí, que entrava, no sabia si podria aguantar el ritme.

Què et va passar a la veu?

Fa gairebé un any i mig em van extirpar un dels dos pòlips congènits que tenia, que estaven desenvolupats més del compte a causa d’una sobrecàrrega d’esforç vocal. En teoria són 3 mesos de recuperació, però en el meu cas es va allargar fins gairebé un any. Avui dia, gràcies a l’esforç i entrenament vocal que he estat fent, m’he recuperat molt. L’altre pòlip me l’hauré d’extirpar en algun moment perquè continua limitant la meua capacitat i resistència vocal.

Quines han estat les teues claus per avançar en el programa?

Sempre he intentat ser fidel a mi mateix, sense interpretar cap paper ni mentir-me a mi o a l’audiència. A part d’això, vaig treballar al màxim. Pensava sempre en la meua pròxima actuació per treure-li el màxim de profit. Sempre que podia, intentava donar-li un aspecte diferencial, com un pas de ball original, un posat.. Quan ho veia molt fosc, pensava: “M’he de llançar al públic” [rialles]. Sort que no ho vaig haver de fer, hauria estat un desastre!

Ets molt exigent?

Sí. Però m’exigia abans de fer el número. Una vegada ja l’havia fet, no. Reconeixia que això era un directe i em permetia el dret d’equivocar-me. El que li dona sentit als directes és que sempre hi pot haver errors, demostra que les actuacions no estan preparades al 100% –encara que sigui la tele–. Quan arribava a casa meua, el primer que feia era veure la gala sencera i fixar-me en la meua actuació en concret. Em mirava, m’analitzava, però sense jutjar-me gaire.

Suposo que també hi va haver moments de pressió. Què t’ajudava a suportar-los?

Intentava treure-li importància. Sí, era un concurs amb moltes càmeres, molta gent implicada i un enorme públic, però no deixava de ser un joc. M’imaginava que estava en una actuació de l’últim dia de campaments i intentava pensar que això era una de festa en petit comitè per passar-ho bé.

Des de Lleida t’hem seguit molt. Com valores el suport rebut a la teua ciutat?

El valoro moltíssim. Quan estàs dins d’Eufòria vius en una bombolla i quan pots “treure el cap” fora i veure tot el suport de la gent que et segueix tots els divendres.. És molt bonic, significa molt per a mi. I a Lleida hi ha un enorme sentiment de comunitat i germanor, és molt guai.

Molta gent et pregunta si t’esperaves guanyar Eufòria.

Aquesta pregunta me la podrien haver fet a cada gala i cada cop us hauria dit que guanyaria algú diferent. Xavi, Fredrik, Julien, Maria.. Les meues apostes anaven evolucionant a mesura que avançava el programa, però en cap jo sortia com a guanyador.

Entre els premis hi havia un viatge a Miami. Com ha estat l’experiència?

Tot va passar molt ràpid, va ser surrealista. La setmana següent de guanyar el concurs ja estava volant cap a Florida. Va anar molt bé, perquè m’ho van pagar tot [rialles]. En vaig gaudir molt mentre encara provava de digerir-ho. Vaig conèixer Jesús López, el president d’Universal de Llatinoamèrica, Juanes i altres artistes. També vam gravar allà la cançó de l’estiu de TV3 i Catalunya Ràdio: Els millors dels nostres dies.

La cançó te la van donar feta, per dir-ho així. T’agrada?

Sí, m’agrada molt. Al final és un tema d’estiu, fresca, ràpida, que s’enganxa i et convida a cantar i ballar. Crec que està molt ben pensada, es nota que Manu Guix hi és al darrere. De fet, és tan enganxosa que segur que tothom ja l’haurà ratllat a mitjans d’agost!

Estàs nerviós per al doble concert al Palau Sant Jordi?

No estic gens nerviós perquè m’ho prenc com si fos una festa, en tinc moltíssimes ganes. Serà un moment per compartir amb el públic i, si alguna cosa surt malament, el millor serà naturalitzar-ho.

Encara que hi hagi milers i milers de persones observant?

Millor encara.

Ara vius a Barcelona. Trobaràs a faltar actuar al carrer Major?

Sí, ja ho trobo a faltar ara. No només pel contacte amb la gent, sinó per l’anonimat que té el músic de carrer, que fa que la gent es pari a escoltar-lo no per qui és, sinó perquè els agrada com canta. Potser m’hauria de plantejar anar-me’n a Suïssa per tocar [rialles].

Sempre hi ets a temps.

I tant. És el més fàcil que hi ha, agafar una guitarra i sortir al carrer a cantar. 

Cap a on vols enfocar el teu nou projecte?

Vull demostrar que la meua música val la pena i que la gent no es quedi només amb la meua participació a Eufòria. Vull enfocar la meua música cap a l’indie-pop o el pop, fer cançons sensibles però també amb ritme, que la gent pugui ballar amb mi.