“Mai podrem escriure sobre la nostra pròpia mort”

La historiadora, arxivera i escriptora lleidatana Teresa Ibars (Aitona, 1962) tornarà a la primera línia literària el 9 d’octubre vinent amb la publicació de La mort de l’altre, un llibre en el qual “reflexiono entorn d’una de les qüestions de la vida que tots tenim més a prop i que a tots ens afecta, la mort”. Dos anys després del seu singular retrat biogràfic sobre l’artista i escriptor d’Agramunt Guillem Viladot (El silenci de l’angle) i cinc ja des del seu primer èxit editorial, Atles de l’oblit, Ibars torna a aprofundir en aquest nou llibre de no-ficció en la memòria. “Utilitzo la meua memòria personal per reflexionar sobre una cosa universal, la mort, a través de les pèrdues i els dols que vas experimentant durant la vida”, va explicar l’autora a SEGRE, impacient ja per veure el seu nou llibre als aparadors i prestatgeries de les llibreries.

En aquesta ocasió, serà al segell Comanegra. “Al seu editor, Jordi Puig, li va interessar molt tot això quan vam parlar durant la Setmana del Llibre en Català l’any passat i ha estat el primer que es va moure per publicar-lo”, va assenyalar l’escriptora. No és una autobiografia, però sempre són presents les pinzellades de memòria personal d’Ibars. Si a Atles de l’oblit el detonant va ser la malaltia d’Alzheimer que va patir el seu pare, a La mort de l’altre té molt a veure la mort a finals de l’any 2019 de la seua parella de vida. “Mai podrem parlar i escriure sobre la nostra pròpia mort, per això, en aquests relats reflexiono sobre el que ens provoca la mort d’altres”, va comentar Ibars.I no es tracta només de la desaparició física de persones pròximes, sinó també de les olors, els colors, els costums, els pobles, les cases que ja no hi són.. “Per exemple, la cerimònia dels enterraments al poble; abans es feien a casa i ara s’ha externalitzat als tanatoris, també és una pèrdua. Les pèrdues ens forgen el caràcter, la nostra identitat”, va afegir al respecte sobre uns relats que conformen capítols no gaire extensos, seguint l’estructura literària que tan bon resultat li va donar a Atles de l’oblit. Això sí, Ibars va aclarir entre somriures que no busca etiquetar-se en el fet que “sempre escric coses tristes”, però va revelar que, “malgrat l’alegre, riallera i una mica cabra boja que és com em veu la gent, quan em poso a escriure em surt la Teresa interior que amago, és l’altra cara que no ensenyo pel carrer”.