La guerra dels tres diumenges

Les rivalitats entre pobles veïns són un clàssic. Avui reviurem el que Àngels Guil Bieto ha batejat com 'La guerra dels tres diumenges' entre Seròs i la Granja d'Escarp. Va succeir el 1976 però sembla inspirat en una pel·lícula del Far West de les que en aquella època es rodaven per la zona.

Corria la Festa Major del 76, curiosament, ara me n’adono, encara no feia un any que Franco era mort. Però em sembla que aleshores ja ningú no se’n recordava. El jovent estava viu i se sentia lliure. I els xics i xiques de Seròs s’aplegaven a la penya Angelina i en altres penyes de noms originals. Els temps tot d’una esdevenien moderns.

El Moto Club Seròs, per aquelles dates, organitzava una impressionant concentració que trasbalsava l’ordre de tot plegat, en el bon sentit, i que emplenava el poble de motards de tot Europa. Ja aviso per endavant que el que ara relataré és allò que jo recordo, que potser no és realment el que va succeir perquè ja sabem que la memòria personal és rebel i infidel. Per això mateix, qualsevol esmena o dada afegida serà benvinguda.

A part de la concentració de motos, en el transcurs d’aquella Festa Major, el Moto Club també va celebrar una competició de trial a la serra del costat de les piscines, amb un èxit rotund de públic local. Però aquella competició tenia un punt anecdòtic, que podia semblar sense importància, i era que, argüint que es presentaven fora de termini, s’havia negat la inscripció a un grup de joves de la Granja d’Escarp. El cas és que l’espectacle, com he dit, va ser un èxit i, com es pot apreciar a les fotos, els participants serosans van guanyar força premis. 

Un xicot en concret, Fèlix –que a sobre era un dels guapos oficials de les contrades–, es va endur la copa del primer premi. I aquest copa, després, es va deixar exposada al bar de l’Asturià, imagino que juntament amb els altres premis, per poder ser contemplada per parroquians i veïns del poble. La cosa, però, no acabaria aquí. 

Els xavals de la Granja es veu que no s’havien pres bé aquella exclusió a participar, o potser no s’havien cregut l’explicació que se’ls havia donat per vedar-los la inscripció –allò que estaven fora de termini–. O potser simplement es va tractar d’una bretoladeta juvenil de les de tota la vida. El cas és que la copa de Fèlix va desaparèixer del bar de l’Asturià i l’autoria d’aquesta desaparició se’ls va atribuir a ells sens cap gènere de dubte. Ara no sabria dir si se’ls va culpar directament perquè van arrabassar la copa sense contemplacions, davant de tothom, o si ningú ho va veure realment i se’ls va atribuir un robatori sense proves. Això va succeir a l’albada d’un diumenge de Festa Major, a una hora que el poble estava desert i gairebé tothom era a retiro. I dic gairebé, perquè, a part de la copa, també es van assaltar i destrossar penyes i, en una d’aquestes penyes, un serosà que s’hi havia quedat a dormir va guipar des d’un amagatall com es pixaven al bidó de sangria. 

El diumenge següent, aquest grup de joves granjolins va acudir a la discoteca Baix Segre de Seròs. Com sempre, com cada diumenge. Com si res. Però aleshores els serosans, que potser ja els esperaven, els van demanar explicacions sobre els fets a la manera expeditiva d’aquella època. Els altres van respondre de la mateixa manera expeditiva i la discoteca es va transformar, en un tres i no res, en un saloon de pel·lícula de l’oeste. Tamborets i tauletes volaven i les punyades anaven descarregant contra un i l’altre bàndol. En resum, emprant la terminologia de l’època: la basca es va hostiar. D’altra banda, hostiar-se en discoteques era habitual en aquells temps, jo diria que arreu del món, però aquesta vegada hi havia un petit problema: els de la Granja estaven en inferioritat numèrica. I això suposava una injustícia que clamava una reparació.

Aquesta reparació va arribar el tercer diumenge. (Aquesta guerra estava bé perquè només es lliurava en diumenge. Entre setmana, la gent podia fer vida normal, anar a treballar, etc.) Era primera hora de la tarda, jo tenia tretze anys acabats de fer i en aquell moment em trobava casualment mirant per la finestra de casa. Casa meva, per qui no em coneix, era una de les Cases Noves i es trobava al carrer paral·lel de la discoteca on la setmana abans havia tingut l’ocasió de presenciar la baralla de l’oeste. 

El cas és que jo em trobo asseguda mirant a través de la finestra i tot d’una veig com del capdamunt del carrer apareix un estol, o millor dit, una autèntica manifestació de granjolins. No sabria dir quanta gent hi havia, però diré que, al llarg de la meva vida, he presenciat manifestacions molt menys nombroses. Aquella munió de persones anaven caminant plegats, a mode de manifestació silenciosa, i em va semblar que ni ells mateixos sabien exactament què havien de fer. Al cap de no res, sense saber com, descobreixo que, enfrontada a aquesta manifestació, de la banda contrària del carrer, comença a aparèixer gent de Seròs. 

La memòria en aquest sentit em falla, però per força devien ser, tant uns com altres, homes (en el sentit tradicional del terme) però potser hi havia alguna dona. Això ara tant se val. El que compta és que, en el moment que els caps d’una i l’altra manifestació van quedar encarats, potser a mig metre de distància, el silenci es va fer absolut. D’aquells silencis densos que hom pot tocar. D’aquells silencis que es podrien modelar i on un instint ancestral ens deixaria pintar la paraula perill. I, alhora, tot déu immòbil com estàtues, cosa que encara acollonia més. Això, aquesta mena d’aturada espaciotemporal, uns davant dels altres, quiets i muts, es va perllongar potser uns segons de rellotge, però a mi em van semblar hores. Fins que, de sobte, l’espurna: la primera punyada. Ja podeu imaginar la continuació. Exacte! Oeste elevat al quadrat. 

Sempre he pensat que l’amor i el treball tot ho curen. I el cert és que, com que hi havia serosans que treballaven a la Granja, hi festejaven o hi tenien amics i coneguts, i viceversa, aquell episodi que semblava qui sap què, al final va quedar en no res. Com ha de ser.

En fi, eren uns altres temps, potser més expeditius, però també menys hipòcrites. Tinc entès que en èpoques encara més remotes la rivalitat havia estat amb Aitona i a la Festa Major fèiem pagar l’entrada al ball segons l’accent amb què es pronunciés la paraula grava. Però aquesta és una altra història, de la qual jo ja no he estat testimoni directe.