Prioritats

Dorve. Quin poble més incomunicat. Sense wifi, sense supermercats, sense gent, sense vida. Pot arribar a ser avorrit, però només si no el saps aprofitar. Dorve és un poble petit, molt petit, perdut entre les gegants muntanyes del Pirineu català. Amb un total de cinc cases, una ermita, una església, un cementiri, una granja i una plaça central. Només som menys de 10 habitants. Almenys, només és a 10 minuts a peu de la capital de les valls d’Àneu, Esterri d’Àneu. Allà viuen els meus entrenadors, en Marc i en Dídac. 

Em dic Ona, tinc 14 anys i soc la nena més impopular de l’institut. No tinc amics, però m’importa ben poc. No els necessito. Soc de casa Bruna, i visc amb el meu pare i els meus 3 gossos. En Nus, en Dic i en Mai. M’encanten els esports d’alta muntanya. Els barrancs, escalada, alpinisme... però el més important, és que soc freerider. I ara et preguntaràs, què és ser freerider? Doncs un freerider és una persona que practica l’esquí forapista professionalment. Fa uns set anys que practico aquesta modalitat, tothom em diu que soc una friqui. Les valls d’Àneu ara estan plenes de pijos i xonis. 

A les tardes, me’n vaig a entrenar. Si és estiu, agafo una corda i me’n vaig a barranquejar, si és hivern, em passo la tarda a l’skatepark d’Esterri amb patins fins que es fa fosc. Sempre que no puc pujar a pistes intento practicar amb patins, ja que és el que més s’apropa i després puc transferir les tècniques a l’esquí. 

Quan es fa fosc, pujo caminant o amb BTT fins a casa. L’endemà torno a baixar i així cada dia. Al cap de setmana, me’n vaig a esquiar, salto roques, baixo per llocs complicats... però no he guanyat ni una competició. “Ets patètica”, em repeteixo. Però ho torno a intentar i si caic, m’aixeco. No hi ha ni un minut a perdre quan ets a la muntanya, està viva. Cada segon canvia encara que no ens n’adonem. I t’adones que ets a terra perquè has tornat a caure. No et vols aixecar, però ho fas. 

Torna el dilluns. Estic cansada, em fa mal tot. Una nena de classe em pregunta: “Com és que estàs així? Si t’has passat el cap de setmana descansant...” I ara jo què li contesto? Penso: “Total, si els hi explico, diran que soc una exagerada, que són fantasies, que segur que no he fet res en tot el cap de setmana.” Millor no contesto. 

Després del pati, toca classe de ciències socials. 

–Ona, has fet els deures? 

–Ostres! No he tingut temps! He estat entrenant. 

“Tenies quatre dies per fer-los, i ni tan sols hi has pensat. Estàs massa ocupada, hauries de conèixer les teves prioritats”, em renyo per dins. 

–Demà te’ls porto –li dic al professor. Ja que el meu pare està de pastura, em quedo a dinar a casa en Dídac, i després, ens reunim amb en Marc i un altre cop a entrenar. 

Els meus entrenadors són com els meus millors amics, som quasi família. Ells diuen que tinc potencial i motivació, diuen que arribaré on em proposi. No estic tan segura. I mira que han apostat per mi! Ells són els únics que tenen la fe que algun dia seré algú. 

Passen els anys. Mateix institut, mateixa casa, mateix poble, mateixes persones, mateixa vida. Però no tot és el mateix. Ara tinc quasi setze anys. I tinc millors resultats! Ja no em deixo tant els deures, cada cop vaig a l’institut menys cansada el dilluns, em faig jo el dinar... I sobretot, he millorat molt en esquí! Segueixo sense amics, i els començo a necessitar, però tinc la fe quealgun dia apareixerà algú a la meva vida. “Soc una fracassada. Ningú coneix ni tan sols el meu nom.” 

Les meves prioritats ara són estudiar per poder passar l’ESO i poder treballar on vulgui, i això s’aconsegueix amb bones notes. Hi ha una altra cosa que ha canviat. Per fi he entrat a la copa nacional de freeride. Si continuo tenint bons resultats, d’aquí a un parell o tres d’anys estic a mundials. Continuaré entrenant. 

Vaig a classe. Em segueixen preguntant per què estic tan cansada sempre, i segueixo sense respondre. Ara tots es pensen que de veritat soc una exagerada i vaga. Tot el dia amb el mòbil. 

–Eh, tu! Sí, tu! Vine i ajuda’m a moure taules, gandula! –així és com em tracten. Sense maneres. Ni un “si us plau”, ni un “Ona”. Vaig al lavabo. Em poso a plorar. Torno. Ara també soc una dramàtica. 

Després de classe l’hi explico a en Marc. I em diu: “Tot millorarà, ja ho veuràs. Estàs en una etapa de la vida difícil. Jo crec amb tu, sort que tot és possible encara.” 

Sort que tot és possible encara... Tres anys i dos mesos més tard. 

Hola, em dic Ona, tinc molts bons amics i tothom coneix el meu nom. Aquest any he guanyat la Copa del Món de freeride. El Freeride World Tour.