Què ens fa ser humans?
Un viatge en el temps? Vaig preguntar. Impossible. Doncs no, era real. Mai hauria estat capaç de pensar que la ciència arribaria a aquest extrem, però tenia justament davant la demostració a la meva primera pregunta. Tenia sort de ser d’una de les persones més riques del meu país i tenir el privilegi de poder traspassar la porta que tenia al davant i que em duria a una de les experiències més inoblidables de la vida. Tot i així, no sabia si el fet que fos el primer en tota la història de la humanitat a provar aquesta bestiesa era perquè em consideraven important o bàsicament es volien desempallegar de mi durant una estona o per sempre, qui sap. Però la qüestió era que tothom esperava que fes el meu gran pas i jo tenia una mica de por. Com que la tecnologia no era gaire avançada, no sabria si aniria al futur, a l’antiga Grècia o a la prehistòria. Tot i això, vaig avançar i mentre ho feia em vaig jurar que tot aniria bé i que en un tres i no res tornaria a casa meva.
La primera impressió que vaig tenir quan vaig obrir els ulls era que em trobava en una altra galàxia i que els científics havien d’haver confós viatge en el temps amb viatge interestel·lar. Però què hi podia fer jo que segurament em trobava a milions de quilòmetres de casa meva. Em vaig fixar una mica més en el que m’envoltava, i vaig deduir que no hi havia hagut cap error, sinó que el futur de la Terra era igual que el meu present. No havia viatjat a un multivers, simplement la Terra i la societat no havia canviat quasi res en els quants anys del futur en els quals em devia trobar. El paisatge de la meva ciutat, però, malgrat ser semblant tenia algunes diferències notables. Els gratacels eren més alts i acabats amb una punxa arrodonida, el trànsit funcionava la mar de bé (fins i tot ningútocava el clàxon), els carrers no estaven plens de brutícia o caques de gos i la gent parlava en un to de veu normal: no se sentien discussions ni gent cridar o fent el ridícul.
El primer que vaig fer va ser anar a buscar una habitació a l’hotel més valuós d’on em trobava, en el qual al passat estava en mans de l’alcalde. Me’n van donar una que estava superbé i vaig poder contemplar el poder de les noves tecnologies, com un lavabo que es netejava sol i un llit que com a despertador vibrava suaument. Vaig passar cinc dies en aquella estranya realitat. Durant aquests vaig anar a bars, a un supermercat virtual, a passejar i, fins i tot, l’última nit em vaig animar a sortir de festa i vaig lligar amb una noia guapíssima. Em vaig fixar que en aquella ciutat la gent era molt guapa i tots tenien un número tatuat al canell. Aquesta última cosa vaig pensar que era una moda, tal com la que hi havia hagut en els meus temps de tatuar-se el nom del teu cantant favorit a l’espatlla. A més a més, no vaig veure ningú conegut, per la qual cosa vaig suposar que em trobava mínim uns 150-200 anys endavant. L’últim dia, abans de tornar a la meva realitat, vaig anar a acomiadar-me delgerent de l’hotel. Quan em va donar la mà, vaig entreveure que a més de tenir un número al canell hi havia escrit “R-1 (prova)”. En aquell moment vaig connectar les poques neurones que em quedaven i vaig entendre-ho tot. Em devia quedar en blanc i ell ho devia notar, ja que em va preguntar si tot anava bé. A partir d’allà vaig afanyar-me per tornar al passat, a casa meva.
Les cares que em van rebre van ser de pura emoció, però van passar a ser de preocupació en el moment que devien veure la sorpresa indissimulable que duia al damunt. Vaig dir a tothom que respondria preguntes l’endemà, ja que estava esgotat, i vaig agafar un taxi cap a casa. Durant el trajecte em vaig fixar en la ciutat que m’havia acollit des de petit i em vaig sentir inútil. Com havia pogut estar tan cec? Havia viscut cinc dies al futur i no m’havia adonat que no havia estat convivint amb persones, sinó robots. Robots amb sentiments, capacitat de parlar i el físic igual que el d’un humà, però robots, sí. Fixant-me bé en tot el que passava per fora la finestra vaig arribar a la conclusió que no hi havia tanta diferència entre nosaltres i les màquines que havia conegut. L’única que vaig trobar a priori va ser que ells tenien les normes instal·lades dins seu, mentre que a nosaltres ens les havien instaurat des de petits la societat. Però com podia ser que tothom seguís aquelles estúpides normes? Potser perquè no seguir-les tenia diversos càstigs com anar a la presó o quedar-se sol i aïllat pel rebuig de la resta de persones. Reflexionant vaig voler pensar quan havíem perdut l’essència humana, aquella que ens feia riure i plorar, la que ens duia a córrer en un camp de flors o ser les persones més felices del món en capbussar-nos al mar. No sabia si podríem aturar la desgràcia, però m’agradava pensar que tot era possible encara.